Igual que no fer res

Recordo haver vist fa anys al despatx d’un cap de Policia un quadro amb una frase: «A l’amic se l’ajuda, a l’enemic se li aplica la llei». Amb el pas dels anys he pogut comprovar que, si bé ajudar els amics és més senzill, l’aplicació de la llei a l’enemic dista molt de ser una cosa fàcil. Hi ha tants elements garantistes en el nostre sistema jurídic, amb la finalitat dels quals, per una altra part, estic d’acord, que a vegades el que acaba succeint és que es reverteix la frase, de tal manera que a l’amic se li aplica la llei i, per tant, a l’enemic gairebé se l’ajuda. 

I per mi és un enemic aquell que generi malestar, incomoditat, patiment, por, dolor… al proïsme. I no es tracta d’un dolor físic, sinó també psíquic. La sensació de fracàs i impunitat percebuda que, sense cap dubte, incideix en la inseguretat subjectiva que pateixen els ciutadans. Uns ciutadans que es queixen que no es fa res, que si la policia té coneixement del desenvolupament d’activitats il·lícites, com les vinculades al tràfic d’estupefaents en pisos ocupats en alguns barris, llavors, per què no s’actua.

La qüestió és que sí que s’actua, però d’acord amb la llei. ¿I això que implica? En primer lloc, que un pis que adquireix la condició de domicili, encara que sigui mitjançant l’estatus d’ocupat, compleix les mateixes garanties d’inviolabilitat que un altre qualsevol, amb la qual cosa, per poder portar a terme l’acció d’un registre hi ha d’haver una ordre judicial que l’autoritzi. El tortuós camí per poder obtenir aquesta ordre comporta la dedicació de diversos agents a la investigació i corroboració de les activitats il·lícites de què s’hagi tingut coneixement, que mai sorgeix de la denúncia en dependències policials. La realitat és que el ciutadà que es queixa no formalitza la demanda sinó que, com a màxim, trasllada la seva preocupació als agents que transiten la seva zona, i de forma verbal perquè no es vol veure en el punt de mira pel fet de ser ell qui hagi avisat. I és lògic.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Bé, se’n té coneixement, s’assignen uns agents, es vigila el lloc, els compradors i el tràfec a la finca, s’aconsegueixen tots els testimonis i aportacions suficients perquè el jutge emeti l’ordre, i tot això en un període d’uns 15 dies, amb una important inversió de mitjans humans, i per tant, econòmics, i per fi s’aconsegueix entrar al domicili. Si es tracta d’un pis ocupat per a aquesta activitat, és probable que es donin dues situacions: com que el delinqüent coneix el funcionament policial i, la veritat, canviar d’una casa ocupada a una altra tampoc li suposa cap despesa, abans que es manifesti l’ordre ja ha canviat de lloc i ja no hi ha ningú ni res allà… fins a la pròxima vegada; les quantitats confiscades són de tan poca entitat que les penes no són gran cosa, i menys per als que tampoc tenen res a perdre, pel seu baix perfil criminogen. 

El resultat de tant d’esforç no té les conseqüències desitjades, i no fa res més que perpetuar la sensació de frustració… una vegada més. Vaja, igual que no fer res.