Neymar ens va tornar a deixar

A molts de nosaltres dimecres a la nit ens va anar molt malament al Bernabéu. Els del París no van collar el Madrid tot i agafar-lo en una etapa d’insuficiències i a sobre, horror, amb els seus errors li van donar una bona dosi d’oxigen revitalitzador. L’equip de Zidane no va fer el suposat gran partit que ara tant alaben els resultadistes de la cort de Florentino. El PSG va ser millor, però van aflorar les inconsistències d’aquest projecte qatarià amb més diners que lògica esportiva. El resultat va ser molt bo per als blancs i molt dolent per als que desitjàvem que caiguessin ja en aquesta Champions que volem que guanyi el tipus de futbol que encarnen tant el Barça com el Manchester City.

Enumero algunes de les coses que van passar. Una, superior qualitat encara que estèril de diversos jugadors de l’equip qatarià. Dos, por del cagadet Unai Emery, demostrada al substituir l’ariet Cavani pel defensiu Meunier quan el Reial flaquejava al darrere. Tres, un àrbitre italianíssim molt agradable per a la llotja negociant de l’estadi madrileny (que no s’oblida mai de lligar bé aquestes coses). Quatre, gran capacitat de lluita per part de Marcelo, Modric i Casemiro, l’espina dorsal de les possibilitats del Madrid en aquesta Champions. Cinc, confirmació del declivi de Cristiano Ronaldo com a jugador de camp malgrat els seus dos gols (el del penal discutible i el del rebot atzarós al genoll). Sisè, compliment de la teoria que el París Saint Germain l’estiu passat ens va fer un favor per al llarg termini enduent-se Neymar, per més que ens dolgués.

Un jugador autodestructiu

És veritat que aquí, a Barcelona, Neymar no es comportava com a París. Frenat per l’autoritat moral de Messi, una mica també per l’habilitat irregular de Luis Enrique i molt pel to general que irradia el Barça, va mantenir en bona mesura la compostura. Però va arribar a França com fent un favor i allà ha fet aflorar el xoricet que porta a dins sense que aconseguissin limitar la seva autodestrucció.

A París ha sortit a la llum el que és: un millor professional de tripijocs, aparatositats i negocis que del futbol. S’entrena poc, sense esforçar-se, i després juga brillant per la seva espectacularitat, encara que treballant poc, davant els discrets conjunts del campionat gal. S’ha dissociat emocionalment dels seus companys d’alineació (que aprofiten el seu arrossegament, els seus gols i l’atracció mediàtica mundial que ell comporta) i cada vegada és més un tio maco superhabilidós però incapaç de liderar empenyent cap amunt el seu equip. Ha frenat la seva capacitat d’aprendre per millorar, ja no està a l’ombra de Messi, és un rei a qui li riuen les gràcies, però tot indica que no aconseguirà arribar al que apuntava. El seu altre rerefons és que ni viu ni es cuida com un bon esportista, li encanten les festes llargues, les noies amb pinta de putes i els amics que viuen a costa seva.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els caps del PSG no el mantenen a ratlla per no disgustar-lo i perdre’l, de manera que flaqueja. Al Bernabéu se’l va veure únicament mitja hora. La resta del temps va jugar intentant brillar sense potència física ni autèntica posada a punt. Malgrat les seves tres o quatre jugades des­equilibrants va contribuir –aquesta és la paraula– a la victòria del Ma-drid, fet que marca la seva ruptura final amb el barcelonisme (excepte que en el partit de tornada el reconquisti). El va ajudar en els despropòsits Unai Emery. No va saber col·locar Mbappé en una ubicació en què participés molt més en el joc, encara que aquest moreno francès per les retallades discontínues que va exhibir promet més futur que el seu company brasiler. Unai també va des­aprofitar el talent de Draxler, a qui només va alinear en els minuts de la brossa sent l’home que el PSG necessitava i va trobar a faltar en el seu dèficit de consistència organitzadora al centre del camp.

La flor del Madrid és que sempre l’acaben salvant els errors dels que té al davant i moltes parcialitats dels que l’arbitren. El Barça o el Manchester de Pep Guardiola hauran d’ajusticiar-lo personalment per posar-lo en el lloc secundari que mereix aquest any. Qualsevol altra cosa seria trista per a nosaltres i per al futbol.