Ferran Josa: "Vaig intentar vendre una obra a Trump i gairebé me'n ven una a mi"
Ser galerista en aquests temps és propi d'un resistent o d'un entregat a l'art. Ell és les dues coses.
zentauroepp42056089 barcelona 13 02 2018 contra el galerista ferran 180216140823 /
En aquest món global, la paraula galerista sona a segle XX. A bohèmia, glamur, memorables vernissatges i converses enginyoses. O sigui, a ofici descatalogat. Només queden els guerrillers. Els que estimen bojament l’art i no tenen por de perdre. Ferran Josa (París, 1969) n’és un. El besnet del fundador de Myrurgia va deixar la direcció adjunta de la Sala Parés per obrir el seu espai, la Pigment Gallery (Rosselló, 193), i aviat n’inaugurarà una altra a l’Hotel Miramar.
¿Tant l’embriaga l’art?
Als 16 anys vaig veure una peça decorativa a l’aparador d’una galeria i la vaig demanar per Reis. Des d’aleshores va ser el meu regal favorit.
La seva col·lecció deu ser avui impressionant.
És modesta entre 200 i 300 peces i es basa en la meva relació amb els artistes. Està feta amb el cor.
Caram.
Potser perquè vaig patir el divorci dels meus pares, em vaig crear una cuirassa. L’art em permet treure el meu costat sensible. Soc més carinyós amb els artistes i galeristes que amb la família.
Va començar treballant en una altra cosa.
També m’entusiasmava la venda i vaig ser representant de joies. Fins que, el 2000, la meva dona em va mostrar un anunci de la Sala Parés. ¡Oferien la feina somiada! M’hi vaig presentar, em va rebre el mateix Joan-Antoni Maragall i, per saber quina mena de sensibilitat tenia jo, em va plantar davant de dues o tres obres molt diferents i em va preguntar: «¿Què et diuen?». D’una d’elles li vaig confessar que no em deia res. Em va contractar.
Era el director adjunt. ¿Per què se’n va anar?
Tota galeria d’art és el criteri del galerista. Gràcies a la Parés vaig fer un màster en gestió, però vaig sentir que m’havia buidat. No obstant, abans de marxar vaig fer la venda més important de la meva carrera: un sol client va comprar des de pintura catalana a artistes contemporanis. Un miracle.
Pengi’s més medalles.
A Nova York, Donald Trump va invitar tots els galeristes a un sopar. Vaig intentar vendre-li obra gràfica i gairebé em col·loca ell a mi una peça de Thomas Kinkade, un artista abominable que patrocinava.
Sembla divertir-se.
M’agraden els desafiaments. ¿Un exemple?
Endavant.
La meva dona i jo ens enganxem a la sèrie The good wife. «Vull sortir a la sèrie com a actor», vaig dir. ¿A qui coneixia? Timothy Gibbs, que m’havia comprat obra. Li vaig explicar que cinc artistes de la Parés farien un quadro sobre la sèrie, el va entusiasmar i em va facilitar el contacte de l’agent de Julianna Margulies, la protagonista, a Los Angeles. La vaig anar a veure i, el dia de la cita, li va ser impossible venir. Fins aquí he arribat.
Ferran Josa, a la seva galeria. /
Això ajuda a entendre per què es dedica al que es dedica ara.
La transformació ha sigut brutal. És impossible que un col·leccionista entri a la galeria i compri un quadro. Tot es mou a les fires. En els últims 15 anys n’he fet 70. Avui vens en un 85% a compradors d’art, no a col·leccionistes.
¿Hi ha molta diferència?
El comprador d’art és aquell que s’acaba quan se li acaben les parets on penjar. El secret per sobreviure és transformar el comprador en col·leccionista.
Si no tens pasta, millor ni entrar-hi.
¡En absolut! Depèn de saber a què destines els diners. El gruix d’obra de la meva galeria està entre els 1.500 i els 4.000 euros. Va venir una parella que es plantejava canviar de frigorífic. Es van quedar amb un quadro i sense frigorífic.
Notícies relacionades¿Per qui es quedaria sense frigorífic?
Podria renunciar a qualsevol cosa de vital importància per un bodegó de Morandi.
