No tot és odi a la xarxa

«Demà farà 21 anys que va morir el meu aita. Era un dels molts bascos que han passat per l’Audiència Nacional. El seu delicte, ser membre de la mesa nacional de HB. Quan el van venir a detenir, es va suïcidar al caserío de la família. Jo tenia 5 anys llavors. Sempre he sentit un enorme orgull per ser el fill de Eugenio Aranburu. D’un sindicalista que ho va donar tot, i més, per intentar millorar les condicions laborals de la gent treballadora, independentment de la seva ideologia. Una persona que, com moltes altres, mai va haver de veure’s en la situació d’haver d’elegir entre la vida i la presó. Ell va escollir, i sempre respectaré la decisió que va prendre. Això ha fet de mi una persona extremadament sensible. Una sensibilitat i una empatia de la qual la meva ama és màxima responsable. I de la qual em sento molt orgullós. Perquè perdre d’aquesta forma el meu aita no fa que tanqui els ulls davant altres. El patiment de qui mirava sota del cotxe cada vegada que l’agafava, de qui ha hagut de viure amb escorta, de qui ha perdut gent en un atemptat i de qui ha temut perdre-la. No necessito que ningú reconegui el meu dolor per sentir i parlar sobre el dolor d’una altra gent. Perquè el patiment en aquest poble ha sigut enorme i bidireccional. I l’empatia ha sigut limitada i unidireccional. Quan somio no tinc l’esperança que la meva família i jo siguem reconeguts com a víctimes. M’és suficient saber-me i reconèixer-me com a víctima. No necessito que ningú ho faci. Amb el que somio és amb una societat reconciliada. Tant de bo arribi el dia en què el patiment no s’afronti des del jo també he patit, sinó des de l’entenc i respecto el teu dolor».

    

Fa 10 dies, Haritz Araburu va escriure aquest text, en vuit tuits. I va rebre respostes com aquestes: 

    

«Jo tenia 15 anys quan el meu pare va haver de deixar Euskadi per no seguir mirant sota del cotxe. Sempre he pensat que hi havia víctimes als dos costats. Segueixo tornant quan puc i he crescut sense rancor i amb molt amor per la teva terra. Una abraçada».

    

«Tenia 18 anys quan al meu aita gairebé el maten... jo vaig tenir sort... No coneixia la teva història però he sentit una gran empatia per tu... jo també he viscut sense odi ni rancor i això és gràcies als meus pares... t’envio una gran abraçada, homònim».

    

I tot això es podia llegir a Twitter, aquell lloc tan donat als linxaments. Però també aquell lloc capaç de generar aquest tipus de diàlegs espontanis que fins i tot ens fan creure que podem crear una societat millor.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

Superar tant dolor, amb tanta generositat, no se li pot exigir a ningú. Però seria bo exigir-ho, per exemple, a la política i als mitjans d’aquest país, tan acostumats a la crispació i al revengisme. Tant de bo ens encomanem la generositat que demostren persones que podrien no haver fet aquest pas mai. I entre tots aprenguem a conjugar el verb reconciliar en present.