Retorn a la infància

Entre la veu dels nens i la veu de la gent gran, la prudència. En literatura, els que assumeixen riscos, s’exposen, no tenen filtre i són del tot incorrectes sempre són, o acostumen a ser, els nens, els adolescents i la gent gran. Els uns, per desconeixement. Els altres, per ànsies de llibertat. Els últims, perquè han perdut la por i l’experiència els ha alliberat dels tabús i els secrets inconfessables. Treballar la veu desmesurada i plena de vida dels nens, en literatura, no és gens senzill. Hi ha un treball de recuperació, un exercici de memòria; sense descuidar, això sí, la lucidesa que un necessita per tenir la paraula justa i no convertir el nen en un saberut.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

L’Antologia literària per tornar a la infantesa és un catàleg de com la veu d’un nen no en té res d’innocent, de com la veu d’una nena no renuncia a l’ambició d’una bona història. Els narradors són mestres: Sylvia Plath, Roald Dahl, Clarice Lispector, Anton Txékhov, Svetlana Aleksiévitx, entre d’altres. Trobar la veu justa de la infància és un dels reptes més difícils de la literatura, però dona moltes satisfaccions. Als nens no se’ls explica tota la veritat, als nens se’ls dona la informació necessària sense gaires detalls. De manera que els nens han d’estar atents, de manera que els nens han de descobrir la veritat per ells mateixos. El joc literari està servit: allò que els adults volen amagar, allò que els nens necessiten saber.

Intentar desxifrar el nen és el més complex, perquè és el nen i la nena el primer que oblidem, el primer a qui renunciem, i a qui ens costa tornar. ¿Com arribar a conèixer el nen? –es pregunta Clarice Lispector en el seu relat inclòs a l’antologia, Nen dibuixat a la ploma–. Per conèixer-lo he d’esperar que es deteriori, tan sols llavors estarà al meu abast. Mira’l –segueix–, un punt en l’infinit. Els enamorats de les veus infantils –que no vol dir dòcils, ni ingènues, ni tampoc senzilles– celebrem la idea i la selecció de Josep Lluís Badal. Els nens, com l’antòleg diu en el seu pròleg, no són mai imperfectes, com un núvol.