ANÀLISI
Cançons provocadores
No nego que alguna de les cançons mereixés càstig, fins i tot penal, però el 'cas Valtònyc' és conseqüència d'una clara tendència legislativa que ha restringit la llibertat d'expressió
Si la Real Academia defineix el rap com un «estil musical d’origen afroamericà en què, amb un ritme sincopat, la lletra, de caràcter provocador, és més recitada que cantada», quan aquesta provocació «artística» traspassa les fronteres per convertir-se en una amenaça, un insult o una provocació delictiva és una qüestió delicada. Tant, que al raper Valtònyc li ha costat una condemna de tres anys i mig de presó per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces.
El supòsit és complex: cantant provocador, pel fet que en principi exerceix no ja la llibertat d’expressió sinó una forma qualificada d’aquesta com és la llibertat artística, però que aprofita els seus temes per amenaçar persones concretes, aclamar bandes terroristes o incitar a cometre atemptats. Sincerament, lletres d’allò més despreciables i que han rebut un fort càstig.
Així, hi haurà qui al comentar la sentència del Suprem pensi, i no li faltarà raó, que es confirma aquell aforisme jurídic que reconeix que els «casos difícils fan mal Dret». No obstant, el problema greu crec que transcendeix la sentència. De fet, per a aquest cas encaixa millor l’adagi anterior si el transformem lleugerament: «Males lleis fan casos difícils».
Cal dir primer de tot que la llibertat d’expressió protegeix precisament enfront de les opinions que resulten feridores o molestes, en paraules del Tribunal Constitucional i del Tribunal Europeu de Drets Humans. Però això no vol dir que sigui il·limitada; hi ha altres béns jurídics que es poden veure perjudicats. Llavors correspon al legislador protegir-los i per a això tenim un Codi Penal que castiga conductes com les injúries, les amenaces o algunes formes de provocació.
El que passa és que des de l’any 1995, quan es va aprovar el Codi Penal de la democràcia, ens trobem amb una clara tendència legislativa, en bona mesura avalada pel TC, que ha restringit la llibertat d’expressió amb severs delictes (cosa que es veu especialment en el delicte d’enaltiment). S’admet, per exemple, castigar l’apologia terrorista sempre que hi hagi una genèrica perillositat o que es castiguin greument les injúries al cap de l’Estat i es protegeixi el prestigi de les institucions fins i tot més que l’honor de les persones.
És per això que, en la meva opinió, el resultat d’aquest judici és conseqüència de «males lleis». No nego que en el cas en concret alguna de les cançons mereixés càstig, fins i tot penal. Allà on hi hagi una amenaça «real» a una persona, una humiliació, o quan una provocació generi un «perill cert i imminent» que es cometin actes violents, crec que hi ha d’haver sanció. Aquests serien els límits legítims al meu parer a les llibertats d’expressió i artística. Una cosa que no sembla convèncer els actuals polítics de tots els signes, sempre disposats a introduir delictes d’opinió disfressats de les més nobles causes (tutela de minories o de sentiments grupals, defensa de la nostra memòria històrica, i un llarg etcètera).
