Tot anirà bé

Ens va portar al parc d’atraccions. A l’entrada una senyora el va abordar. El vaig sentir contestar somrient, amable: «No soc Forges, m’hi assemblo molt, però no soc Forges. Es confon molta gent». Em va desconcertar i vaig prendre nota. Primer: el meu veí era conegut més enllà del nostre carrer; segon: el piloteig, el tracte especial, la fama són evitables. O potser el meu record està incomplet i era l’època en què estava amenaçat per l’extrema dreta i la policia custodiava casa seva, d’aquí venia la por de ser identificat.

M’agradava el seu estudi. El lloc de treball d’un adult sempre és sagrat, però si anava a jugar a casa seva amb les seves filles, les meves amigues, treure-hi el cap era temptador. M’admiraven els retoladors, tants, de tots els colors i gruixos. Si un senyor podia guanyar-se la vida amb el joc del dibuix, valia la pena créixer. En realitat, m’agradava tot de la família Fraguas. La seva gossa Jimena, una basset hound molt seriosa. Severa, la senyora que ajudava a casa. El suggerent nom del poble de la Sierra on anaven el cap de setmana, Cadalso de los Vidrios. També la caseta d’estiueig en una de les valls més precioses de l’interior d’Alacant.

Amb les seves filles grans, Irene i Berta, vaig ser figurant en una de les pel·lícules que va dirigir. Ens van vestir de negre com les senyores de poble dels seus dibuixos, mocadors al cap inclosos. Teníem nou, deu anys i una frase: «Si se veía de venir». 

A ell li agradava el llenguatge. Recollia paraules i expressions, també se les inventava, perquè el seu cap no parava d’associar imatges, idees, de detectar l’absurd, la paradoxa o la contradicció. El recordo somrient. El seu somriure semblava dir «tot anirà bé, no desisteixis» com el seu humor, agut, però mai tallant, ni àcid, ni agressiu.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Llàstima o tendresa

L’humor de qui sap i accepta que l’ésser humà és un desastre, un ànec atabalat, insignificant, moltes vegades miserable, que dona voltes sense arribar enlloc, i que, en la seva insignificança, no pot produir més que llàstima pels seus errors o tendresa quan excepcionalment l’encerta. Tot anirà bé, Antonio, perquè no desistirem, però ens costarà molt més sense els teus dibuixos.