No anem bé

ARCO és acrònim d’Art Contemporani i també la fira internacional que se celebra anualment a Madrid per mostrar al món allò que el director del certamen i les galeries d’art consideren com a més nou pel que fa a l’expressió plàstica espanyola. La cosa és que Ifema –poc més que un recinte per acollir esdeveniments, amb el pagament previ a tant el metre quadrat–  s’ha permès recomanar a la galerista Helga de Alvear que retiri una obra de Santiago Sierra Santiago Sierra –que va rebutjar el 2010 el Premio Nacional de Artes Plásticas «perquè ell és un artista seriós»– en la qual apareixen, desdibuixats com la cara de Crist en el drap de la Magdalena, les radiografies pixelades de Junqueras, els Jordis i altres malfactors contemporanis.

Ignorem per què la galerista es va avenir a retirar l’obra sense dir ni piu, sobretot comptant amb el suport del director d’ARCO i, després, amb el mea culpa d’Ifema i de ni més ni menys que el ministre de Cultura: «Això no tornarà a passar». Tampoc no s’acaba d’entendre que «si això no tornarà a passar», l’obra no hagi sigut immediatament reposada a la paret buida.

Potser l’escàndol consisteix en el títol Presos polítics a l’Espanya contemporània, quan, pel que es veu, habitem un país més antic que la tos que cavalca al galop cap al seu ahir, al més fosc dels seus ahirs. I una Espanya no contemporània de si mateixa no pot presumir d’un art que aspiri a ser crònica de l’avui ni anunci del demà.

Pel que fa a la literatura i la música, tres quarts del mateix: si es volen assabentar que als anys 90 el 80% de la cocaïna consumida a Europa entrava, entre gaites i cranques, per la costa gallega, corrin a llegir el documentadíssim Fariña: Historia e indiscreción del narcotráfico en  Galicia, de Nacho Carretero. El problema és que per aconseguir-ne un exemplar haurà de recórrer al seu camell de confiança, perquè un magistrat ha ordenat segrestar-lo; aquesta crònica del que va passar i segueix passant a Galícia és ara tan il·legal com la polsina blanca. Han decomissat la veritat. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El Suprem ha condemnat a tres anys i mig de presó el raper mallorquí Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, per haver escrit i cantat molt dures cançons en les quals parla, amb nul respecte, del que els faria a determinats personatges. Després de conèixer la sentència, Valtònyc ha rapejat, molt fidel al seu estil: «Si ho arribo a saber, pel mateix preu mato algú». Ell sap que no, que una cançó, dolenta o pitjor, no és una porra ni una pistola ni una resolució del Suprem. 

Malgrat estar convençuda de ser un poder independent, la judicatura s’ha contagiat de les recents regressions democràtiques que hi ha hagut a Espanya. Sí, alguns jutges han perdut el senderi. I la resta és silenci. Anem malament.