Al contraatac
Retorn al passat
El que ha passat a ARCO és una nova contribució als passos enrere que estem fent i que ja veurem com es recuperen
La galerista Helga de Alvear ha decidit retirar del seu estand la sèrie de 24 fotografies de Santiago Sierra titulada ’Presos Polítics a l’Espanya Contemporània’. /
Explica el còmic Javier Gurruchaga que a la seva mare no li agradaven gaire algunes de les seves caracteritzacions. En particular la seva pròpia, perquè deia que ella no s’assemblava al personatge pesat que ell interpretava a la televisió. Javier Gurruchaga mai va deixar d’imitar-la. Era la seva manera d’homenatjar-la. I ella va acabar per comprendre’l. Hi va haver més gent que no entenia les seves imitacions d’altres persones.
Però a la televisió dels anys 80 a Espanya es veien coses que avui semblen impossibles. Avui a més de provocar una forta polèmica potser tindrien conseqüències d’un altre tipus. ¿Veuríem avui un esquetx amb el president del Govern com aquell de l’entrevista de Victoria Prego a Felipe González? El mític programa Viaje con nosotros va deixar moments com aquell o com el de la Moreneta a duo amb un Jordi Pujol que repartia diners a jugadors en un vestidor.
Entretots
Títol del tema (Auto)
Subtítol del tema (Auto)
Uns mesos després el mateix canal, TVE, ens va regalar un altre esdeveniment. En aquest cas, d’índole periodística al programa El martes que viene. Mercedes Milá entrevistava l’hermanísimo: Juan Guerra. Alfonso Guerra era llavors el totpoderós vicepresident del Govern socialista i l’escàndol va esclatar quan es va saber que el seu germà ocupava un despatx a la seu de la Delegació del Govern a Sevilla sense ser funcionari. I ho va fer del 1983 al 1989.
Milá es va asseure al seu davant i li va deixar anar: «Senyor Guerra, no es quedarà amb mi. ¿No comprèn que no ens el creurem?». Poc abans l’entrevistat havia intentat explicar, sense èxit, que resultava normal rebre més gent al seu despatx que el mateix delegat del Govern sent ell un simple assessor. Juan Guerra va ser condemnat a un any de presó per frau fiscal i inducció a la prevaricació. El vicepresident del Govern, com molts recordaran, va acabar dimitint.
Mirada dolorosa
Si anem al terreny de la música o del cine, aquesta mirada al passat es fa encara més dolorosa. Pablo Carbonell i l’agüita amarilla dels Toreros Muertos avui gairebé serien objecte d’un escrache i imaginin què diríem de Las Vulpes i el seu Quiero ser una zorra o Yo les mando a la mierda. O els diàlegs entre les protagonistes de la pel·lícula de Pedro Almodóvar Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón.
Pensin ara en el que ha passat aquesta setmana a la Fira d’Art Contemporani ARCO amb la retirada d’una exposició de fotografies pixelades en què a penes es distingien les cares dels personatges i que representaven una crítica a l’empresonament de diversos polítics catalans.
Notícies relacionades
L’organització de la fira s’ha disculpat, però no ha rectificat. Neollenguatge. Dir i no fer res per rectificar. És una nova contribució als passos enrere que estem fent i que ja veurem com es recuperen.
