¡Ara us entenc!

Els que ens dediquem a l’humor tenim certa tendència natural a burlar-nos dels tòpics. No ho podem evitar encara que ens hi esforcem. És comprensible, perquè forma part del nostre estranyíssim ofici. Quan mor algú, per exemple, ens molesta moltíssim sentir aquelles gastades i elogioses frases dirigides al difunt. Sempre passa igual. «¡Que bona persona que era!», «¡quin talent que tenia!»; ja saben vostès perfectament a què em refereixo.

És molt fàcil ser cruel i ridiculitzar aquestes coses quan no s’està implicat en l’assumpte. Des d’una pretesa superioritat, els que anem de llestos ens permetem posar en qüestió aquests elogis i deixem caure, entre brometes enginyoses, que no ens els creiem del tot.

Però és clar, a tots ens arriba el torn alguna vegada. Dijous passat al matí, just al despertar-me, em van trucar del programa Los desayunos de TVE perquè digués alguna cosa sobre el meu estimat Forges en el moment en què s’acabava de conèixer la notícia de la seva mort. Just quan el gran Sergio Martín em va donar pas, em vaig veure a mi mateix situat al costat oposat, en aquell lloc del qual jo sempre m’havia burlat. Vaig dir que era un dia trist i vaig parlar del gran Forges, i vaig comentar que era una boníssima persona i que tenia un talent immens. En fi, totes aquelles frases gastades de les quals ens en fotem els que no suportem els tòpics, aquelles paraules que suposem buides i sense sentit i que ens donen peu a dir, plens d’ironia i superioritat: «És clar, és clar, quan algú es mor de sobte tot són bones paraules».

¿Però saben què? De cop, vaig entendre a la perfecció tota aquella gent de la qual sempre m’havia burlat. Vaig pensar que, potser, qui sap, era un sentiment verdader el que tots expressen en moments tristos. Perquè, de veritat, els asseguro que ningú em pot discutir que Forges va ser molt bona persona i que el seu talent va ser el d’un gegant. La seva bondat l’he disfrutat directament, així com la seva generositat il·limitada i la seva enorme dolçor.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A mi, que soc humà i per tant em crec superllest, podria donar-me per pensar que, en aquest cas, el meu elogi està perfectament justificat. «Les paraules elogioses al meu difunt són de veritat, només faltaria, i no les de vostè als seus, que tenen un puntet hipòcrita». ¿Però no és això petulant? ¿Els meus elogis sí, però no els de vostès? Em sembla summament sospitós.

Aquest trist episodi, per tant, em deixa amb dues certeses: la que Antonio Fraguas, Forges, ha sigut el millor humorista gràfic que hem tingut, el més bondadós i delicat en el terreny personal, i una altra certesa, nova per a mi, que m’ha deixat una bonica lliçó: no tornaré mai més a qüestionar ni ridiculitzar els elogis que els altres facin als seus morts.