¿I si els pensionistes protesten a les urnes?

Tothom té un límit. També, i especialment, els pensionistes. Farts de menyspreus i que no se’ls retribueixi de manera justa per l’esforç que van fer quan estaven en actiu, han esgotat la seva paciència i poden convertir-se en un exèrcit disposat a defensar els seus interessos.

Aquestes persones que en molts casos han sostingut famílies durant la crisi fent màgia amb una pensió modesta van alçar la veu dijous passat. I estan disposades a seguir fentho. No s’ho esperava ni la ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, ni el seu cap, el president del Govern, Mariano Rajoy. Ni altres protagonistes de l’activitat política, que s’havien acostumat a veure els pensionistes com un element del paisatge, poc molest, al qual només es recorre quan hi ha eleccions. Com fan amb una gran part de la societat, que no té la capacitat d’organitzar-se per fer-se sentir i denunciar els seus problemes.

I és que els jubilats espanyols, que són 5,9 milions de persones, i el conjunt dels pensionistes, que arriben a 9,6 milions si s’hi inclouen la incapacitat permanent, les prestacions de viudetat, les d’orfandat i les que són a favor de familiars, han donat un cop de puny sobre la taula perquè estan cansats que se’ls tracti com moltes empreses tracten els petits inversors, que només omplen les sales on se celebren les juntes d’accionistes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquesta ocasió volen fer arribar el seu descontentament als membres del consell d’administració del país que han construït amb anys de treball. Un dels detonants de la protesta, que va aglutinar milers de persones en més de 70 ciutats de la geografia espanyola, va ser la carta remesa per la ministra Báñez en què els comunicava la garrepa pujada de les pensions. Aquell raquític 0,25% que serveix a la ministra per defensar que les prestacions no han perdut poder adquisitiu, quan ha passat el contrari. En molts casos, costa més la missiva que l’augment mensual que els destinataris noten a la seva butxaca, si és que és possible per la seva exigüitat. Podria semblar una provocació. Segurament no era aquest l’objectiu, però així ha sigut. Potser és una d’aquelles estratègies amb les quals el Govern aspira a millorar la seva comunicació i remuntar a les enquestes d’opinió, com ha dit, però, per descomptat, no ho podia fer pitjor.

Les mobilitzacions són un toc d’atenció. Ara s’ha despertat a un exèrcit de persones cabrejades, moltes dels quals integren el calador de vots del PP, que poden acabar canalitzant la seva fúria a través d’una resposta massiva a les urnes. ¡Qui li havia de dir al Govern que corre més risc en l’Espanya del creixement poc inclusiu del 3% que no pas en la de la crisi!