Massa censura per tan pocs dies

Fa anys, el periodista Henrique Cymerman, parlant del territori palestí, va sentenciar: «Massa història per tan poca terra». Recullo la frase i l’aplico al que ha succeït aquesta setmana: «Massa censura per tan pocs dies».

    

Perquè aquesta setmana han coincidit diferents fets que donarien per a diversos mesos d’actualitat. Que en menys de 72 hores hàgim vist com es condemnava un raper a tres anys i mig de presó, que un llibre fos segrestat cautelarment per un jutge després de la demanda presentada per un exalcalde gallec d’Aliança Popular, i que la fira d’art més important del país retiri –per primera vegada en la seva història– una exposició, simplement perquè alguns gestors públics es van posar molt nerviosos quan van veure que l’obra en qüestió versava sobre presos polítics, és un símptoma que alguns volen que l’Espanya actual sigui menys moderna que un capítol de Cuéntame. Però s’han passat de frenada. La reacció de moltíssima gent, d’àmbits molt diversos, davant aquesta coincidència en el temps de retallades de llibertats, mostra una Espanya que no té res a veure amb l’Espanya oficial, amb l’aparell de l’Estat tan ranci.

    

Entretots

Títol del tema (Auto)

Subtítol del tema (Auto)

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ja sé que cada cas té poc a veure amb l’altre: Valtonyc té a veure poc amb Fariña, i Nacho Carretero poc a veure amb Santiago Sierra. Però tots tenen alguna cosa en comú: que algú ha volgut coartar la seva llibertat d’expressió en ple segle XXI. Però l’únic que han aconseguit els «censors» és tot el contrari del que pretenien. Que ara tothom conegui el raper balear, que el llibre Fariña sigui el més venut, i que l’obra de Santiago Sierra es converteixi en tota una icona. Bravo. I tot per l’histerisme d’un sector d’aquest país que no s’ha adonat del que deia Albert Einstein: «La ment que s’obre a una idea ja no tornarà a la seva mida original». Voldrien que la ment de molts espanyols disminuís. Que tornéssim a temps pretèrits. Però arriben tard. Moltes ments d’aquest país –des de pensionistes que ocupen els carrers (gràcies, una altra vegada, per l’exemple) fins a joves que viuen en precari– ja no tornaran a tancar-se, i per més que prohibeixin, per més que censurin, aquestes ments ja no tornaran a la mida que els censors voldrien.

10 anys de ‘Salvados’     

Aquesta setmana de «glòria censora» coincideix amb els 10 anys de Salvados. Miro enrere i penso si ara se’ns haurien carregat. Per exemple, amb seqüències en les quals  portàvem dos actors disfressats de falangistes al Valle de los Caídos a ballar un FaTxa Txa mentre dipositàvem un ram de flors amb els colors de la República a la tomba de Franco. ¿Passarien ara aquestes seqüències sense que algun col·lectiu nostàlgic no presentés una querella i que algun jutge l’acceptés? Només el dubte, ofèn.