El detall

En part perquè m’agrada el futbol, en part perquè volia comprovar si Pep Guardiola duria el llaç groc que havia provocat l’obertura d’un expedient per part de la Federació Anglesa (TheFA), diumenge em vaig plantar davant la tele per veure la final de la Copa de la Lliga. El City va guanyar l’Arsenal amb claredat. Abans de començar la final, però, en la retransmissió que feia Teledeporte, es va sentir l’himne britànic, cantat per una noia en una versió molt ensucrada. 

Notícies relacionades

Guardiola posa el llaç al primer títol a Anglaterra

Aficionats del City demanen tenyir de groc Wembley en suport a Guardiola

El comentarista de la cadena, en veure les imatges i tot el públic dret, alguns entonant el God save the Queen, no es va poder estar de dir: «No sembla tan difícil cantar l’himne i respectar-lo i no xiular mentre sona». Un missatge subtil (o no tant) i molt sagaç. Es va oblidar de contextualitzar, que és una virtut periodística que no entra en el seu paradigma professional. No cal aclarir que per a un citizen o un gooner el concepte d’himne nacional és diferent del que tenen molts culers. 

Una taca 

Però no es va aturar aquí. Va parlar del «monigote» que Guardiola duia a la solapa de la jaqueta, un emblema contra el càncer de pròstata. El va esmentar un munt de vegades i mai no es va referir a aquell altre detall que Guardiola (i milers d’aficionats del City) també lluïa al pit. Com si no existís. Com si fos una taca de la pantalla. Com si no hagués rebut un avís de la FA. Com si no fos notícia. Com si no parlar de les coses fes que desapareguessin.