IDEES
L'humor del jo
zentauroepp42204389 graf5026 barcelona 19 02 2018 el c mico berto romero pos180301161438 /
Tinc devoció pels còmics que treballen des de la primera persona. ¿Com converteixen en humor el que els preocupa? ¿El procés és alliberador o és dolorós? ¿Fins a quin punt s’exposen o senten que s’exposen? ¿Es penedeixen de mostrar-se tant? ¿Què hi ha realment d’ells en els seus personatges? Hi ha alguna cosa enigmàtica, esotèrica, en el procés de destil·lat del còmic, en la seva transformació del jo real en el jo públic –i moltes vegades còmplice–. És un misteri que m’a-trau i, al mateix temps, ni tinc ganes de resoldre’l ni crec que s’hagi de fer. Ni tan sols en un moment en què les ficcions en primera persona, més que qualsevol altre tipus de ficció, semblen prendre’s com a veritats absolutes i inqüestionables.
Hi ha alguna cosa enigmàtica en el procés de destil·lat del còmic, en la transformació del jo real en el jo públic
Fa uns dies es va estrenar la sèrie de Berto Romero per a Movistar+ Mira lo que has hecho, comèdia sobre les aventures dels pares que ho són per primer cop en què el còmic i actor fa de si mateix. I, a partir d’aquesta setmana, hi ha a Netflix Algo muy gordo (2017), de Carlo Padial, exercici de cine dins del cine en què Berto també fa de si mateix. Sèrie i pel·lícula s’assemblen com un ou a una castanya. Es toquen en determinats temes
Notícies relacionades–l’ofici del còmic, la conciliació entre vida professional i familiar i la presa de consciència que (ara sí) ens fem grans–, però llisquen per pistes paral·leles i proven humors diferents. I, no obstant, em crec igual les dues propostes, les sento igual de sinceres.
No sé quin Berto s’assembla més a ell, ni quin relat s’ajusta més a la seva realitat. Tampoc necessito saber-ho. Només sé que els dos projectes es revelen profundament personals, que hi ha la mateixa veritat en tots dos, que m’emocionen de formes diferents però amb la mateixa intensitat, i que el doblet de Berto és una de les meves interpretacions favorites en molt temps. Això em fa tornar al principi, al meu amor per Jerry Seinfeld, Lena Dunham, Richard Pryor, Jenny Slate i tants altres còmics que saben creuar les seves experiències amb l’humor per posar-nos davant del mirall. No sé com arriben fins aquí, però quan ho aconsegueixen assoleixen un nivell d’honestedat i de lucidesa absolutament aclaparador.
