Quaresma

Abans, la Quaresma era un període de recolliment. Feia referència, és clar, als quaranta dies que Jesús havia passat al desert abans de començar a predicar, a guarir malalts, a ressuscitar difunts i a proclamar la bona nova. En aquest temps, va haver de patir, que sapiguem, almenys tres andanades del diable, que el va temptar amb discussions vagament teològiques i, al final, amb la promesa d’un reialme terrenal que, com era de suposar, Jesús va refusar amb contundència perquè de tots és sabut que el seu regne no era d’aquest món.    La Quaresma, doncs, és introspecció i dialèctica. Per al cardenal Omella, arquebisbe de Barcelona, ha de servir per «revisar la nostra vida interior», tan esclava com és dels esdeveniments polítics. Hem de dejunar «per recuperar el to vital». Omella declina el verb dejunar en un sentit metafòric i aprofita que l’Església «té l’objectiu de ser forjadora de concòrdia» per recomanar que «no enviem missatges controvertits a les xarxes socials», que no tinguem converses «que no porten a res positiu» i que evitem «tot allò que pugui crear divisió». 

No estaria malament que el cardenal repassés l’Evangeli de Lluc: «He vingut a calar foc a la terra», diu Jesús. Amb tots els respectes, la Quaresma no és abjurar, amagar el cap sota l’ala o practicar la bonhomia carrinclona. És justament el contrari: remoure l’interior humà que tant li fa patir. Dialèctica, doncs, i no pas silenci beatífic.