Anàlisi
La doble crueltat del 'bullying'
El pitjor és haver sigut acosado sense haver obtingut protecció ni restitució de l'escola ni dels jutges
vvargas40525087 cuaderno del domingo tema bullying acoso escolar foto laia 171113194002
El 2014, un jutge de Costa Rica va sentenciar un cas de bullying condemnant l’escola per no brindar atenció de manera oportuna i eficaç davant l’assetjament escolar que va patir una nena. bullying Es va condemnar l’Estat a pagar totes les despeses per atenció psicològica de la menor i els costos de trasllat a una altra escola. En altres casos, els advocats han reclamat indemnitzacions de fins a 75.000 euros per dany psicològic. No obstant, ni la crueltat soferta ni les seqüeles en l’autoestima que sempre deixarà tocada la víctima poden ser compensades amb diners.
El 2016, la Generalitat va ser condemnada a indemnitzar per primera vegada amb 3.800 euros una altra nena que havia estat víctima de l’assetjament en una escola del Vendrell. Atenció: el cicle d’agressió va començar a P4 i es va denunciar a tercer de primària. Sí, dels 4 als 9 anys d’edat patint vexacions i amenaces mentre la mare era desdenyada per l’escola com una sobreprotectora que exagerava. Fins que va portar el tema als tribunals.
A la comunitat educativa encara hi ha un gran sector de professorat amb una visió indolent i indiferent davant el bullying que posa de relleu la desvinculació i alienació en què conviuen amb els seus alumnes. Hi ha mals professors que poden ser excel·lents donant classe però negats per saber gestionar relacions humanes, resoldre conflictes i cohesionar el grup en la seva diversitat.
Ser professor no consisteix tan sols a donar la lliçó de matemàtiques, sinó a ser un adult significatiu que sap socialitzar nens i adolescents i que intervé per corregir abusos i microdominacions inacceptables. I ho fa en equip com un eix transversal assumit també per les famílies en el marc d’una escola autènticament democràtica i responsable. Algunes ho aconsegueixen però moltes van a remolc.
Per corregir aquest grau de desatenció, els últims anys s’han posat en marxa plans de convivència i protocols antibullying des de l’Administració. Però mentre no canviï certa cultura del professorat hipercorporativa i burocràtica (soc docent, no assistent social) el degoteig de casos de bullying seguirà omplint les notícies. És cert que l’epidèmia del bullying s’estén a tot arreu i països i que sempre ha existit com un ritual iniciàtic per marcar jerarquies. Però també és cert que, com a societat, cada vegada tolerem menys el patiment aliè que és denunciat encara que siguem sords i cecs davant el que pot causar el nostre propi fill.
El pitjor és la doble crueltat del bullying: haver sigut assetjat sense haver obtingut protecció ni restitució per part de l’escola i, a més, veure que un jutge conservador també desestima el cicle d’agressió sofert i absol els causants. Mentrestant, abandones l’antiga escola per deixar enrere un entorn de patiment i d’injustícia permanent que els tribunals ni et reconeixen. És el colofó negre amb què els assetjadors aconsegueixen imposar el seu poder. Així la gangrena de la intolerància, l’abús i assetjament cap al feble corroeix el que ens queda de democràcia. ¿Qui ha educat aquests jutges? ¿En mans de qui estem?
