Tímida obertura al regne ultraconservador
L'Aràbia Saudita, entre reformes i propaganda
w arabiasaudi
Titulars recents presenten l'Aràbia Saudita com un país que avança cap a la modernitat: dones assistint a partits de futbol i conduint, famílies anant al cine, turistes visitant les seves platges. Aquests i altres alleugeriments de restriccions característiques del país formen part d’un pla impulsat pel jove i ambiciós príncep hereu, Mohammed bin Salman (MbS), que reposa sobre tres pilars.
En el pla econòmic, el Pla Visió 2030 té com a objectiu preparar el país per a l’era postpetroli gràcies a prioritats com dinamitzar l’economia, eliminar subvencions i introduir impostos, donar forma a un nou mercat laboral el pilar del qual seria l’anomenada saudització i treure a borsa el 5% del gegant estatal de l’energia per crear el fons sobirà més gran del món.
Va prenent forma així un nou contracte social que trenca amb el model de redistribució sistemàtica dels ingressos petrolífers i obliga que els ciutadans comencin a estrènyer-se el cinturó. Les dones hi tenen un paper fonamental. Prenguem per exemple la petita revolució de les dones al volant, rebuda amb satisfacció tant per activistes com per fabricants d’automòbils, companyies com Uber, famílies saudites que ara necessiten tenir dos salaris per poder fer front a les despeses de la llar, o dones llicenciades preparades de sobres per crear o modernitzar empreses.
Les reformes econòmiques no estan sent tan exitoses com en un primer moment es preveia, i les autoritats saudites s’han vist obligades a reformular els plans d’implementació del Pla Visió 2030, reconeixent que molts dels seus objectius eren excessivament ambiciosos i que unes reformes accelerades podrien produir efectes perniciosos en el teixit econòmic i social. Un preu més elevat del petroli els ha garantit en aquest sentit un marge de maniobra ampliat.
El segon pilar del pla són reformes en l’àmbit social. El Pla Visió 2030 afegeix als seus fins crear espais d’oci i entreteniment. La meitat de la població té menys de 25 anys i és víctima d’una tensió irreconciliable entre globalització i doctrina wahhabita de vegades asfixiants. La majoria ha estudiat a l’estranger i les seves expectatives són tremendament altes. L’objectiu és desviar la seva atenció cap a activitats occidentalitzades i evitar per tots els mitjans la politització que podria arribar de la mà d’una millor formació, una creixent consciència social i una desafecció envers tradicions encotillades.
Lluny del reformisme liberal al qual Thomas Friedman es va referir en un polèmic article a The New York Times, l’estil adoptat per MbS beu del despotisme il·lustrat del segle XXI: un marc de liberalització autocràtica marcat per una expansió de les llibertats socials i econòmiques populars entre els joves, que al mateix temps estreny l’espai per a qualsevol crítica o insuficient suport. La repressió desprèn un cert aire populista i no entén
ara com ara ni de classes ni de color de la sang: ningú està per sobre de la llei (excepte potser el mateix MbS).
El tercer pilar de l’estratègia saudita es basa en una campanya de gestió d’imatge multidimensional i cada vegada més sofisticada per desviar l’atenció del seu fracàs en totes i cada una de les seves incursions estrangeres –Iemen, Qatar– i mantenir satisfets governs estrangers i inversors, desitjosos de relacionar-se amb una economia moderna d’imatge exterior amable. La carta del canvi incremental serveix per justificar l’immobilisme flagrant en camps com el respecte a les llibertats, la democràcia o la tolerància.
La trista realitat és que ni homes ni dones saudites són verdaders ciutadans d’un país que sembla no tenir clar el seu futur. Un país amb un príncep hereu que no s’ha mostrat encara plenament capaç de gestionar les expectatives pròpies i alienes, i que de vegades sembla que no disposa d’estratègia realista. Encara que diverses de les seves reformes són populars, un nombre no menyspreable de mesures no estan produint els resultats desitjats.
Els pegats temporals no garanteixen el futur còmode promès als saudites, sobretot quan es redueix el marge de maniobra per a la cooptació. Molt dependrà dels inversors estrangers, que encara sospesen la conveniència d’arriscar els seus actius en una economia que no disposa d’un sector privat prou fort, o ni tan sols de la transparència i estabilitat de les reformes projectades mentre el món segueix centrat en petits gestos.
