Ni astúcies ni fugida cap endavant; ara toca ser més

“Hay que actuar. No vaya a ser que los catalanes algún día os salgáis con la vuestra. Aquest pensament me l’ha arribat a transmetre una persona amb pes polític a Madrid. Li vaig suggerir que continuar parlant del “problema catalán” o del “desafío catalán” evidenciava la incapacitat per a resoldre’l, en la mesura que no reconeixia que la qüestió mai no havia estat tan “espanyola”.

A l’Estat espanyol, li calia actuar.  D’una banda, l’independentisme mai no  havia arribat tan lluny ni havia estat tan nombrós; de l’altra, la reputació democràtica internacional i la viabilitat i solvència econòmica de l’Estat depenen de resoldre el conflicte català. Però el govern de Mariano Rajoy només aspira a comprar temps i renuncia a una  resolució democràtica del contenciós. La seva resposta política es basa en la preeminència absoluta de la llei, tot ignorant els principis democràtics. Una llei que no respecti la voluntat del poble expressada a les urnes no és democràtica. 

Cap mena d'interès

Agradi o no, l’independentisme en pocs anys ha sumat prou per poder fer un llarg i exitós (i no previst) recorregut fins al peu de la muntanya de la República efectiva. El Regne d’Espanya, ara per ara, no ha mostrat cap mena d’interès a resoldre el conflicte en cap dels dos models democràtics existents. Per un cantó, el model del Canadà en què el seu govern va portar a terme uns profunds canvis i transformacions (cal recordar que fins i tot feren del francès llengua oficial a tot l’estat) per tal que una part dels quebequois  independentistes se sentissin còmodes al Canadà. Ho van fer sense pactar amb el Quebec. Altrament, la fórmula pactada entre David Cameron i Alex Salmond per a la celebració del referèndum sobre la independència d’Escòcia. Tot al contrari, Rajoy ha optat per la resposta autoritària més dura: multes, inhabilitacions, empresonaments... Ha abandonat l’afany d’Adolfo Suárez d’obtenir el consentiment dels catalans en la Transició i s’han imposat les tesis involucionistes sobre les nacionalitats que Manuel Fraga Iribarne va sostenir al debat de la constitució de 1978 i que aleshores van ser refusades.

Desgraciadament, la intolerància del nacionalisme espanyol i la manca de projecte del Regne d’Espanya envers Catalunya fan preveure un escenari complex i difícil. Madrid no sap veure que la incapacitat de reconèixer l’Estat com a plurinacional, pluricultural i plurilingüístic impulsa l’independentisme. Ara serà difícil que actuïn en clau de cerca de solucions quan creix la competició nacionalista entre PP i C’s, el PSOE rebutja els vots independentistes per a una moció de censura  i es consolida en l’imaginari espanyol que cal escarmentar Catalunya. Dit en paraules planeres: s’albiren temps de desobediència civil i de resistència no violenta si s’incrementen les desavinences i la manca de diàleg.

No obstant, l’independentisme només reeixirà si entén que ha d’acumular forces (“no en som prou” hem repetit manta vegades). Per ampliar la majoria social  dues idees són imprescindibles, sense les quals res no té sentit: que Catalunya és i ha de ser un sol poble en un marc de llibertats, de progrés econòmic i de justícia social (aquest és el consens social que es va formar en la lluita antifranquista de l’Assemblea de Catalunya i que el moviment per la República ha d’atraure) i que ens cal conèixer el millor camí per arribar al cim i amb qui cal transitar-lo. En aquest sentit, el republicanisme ha de convergir amb les forces polítiques que també defensen el referèndum vinculant, liderades per Xavier Domènech, i ha d’obrir vies de diàleg franc (el municipalisme en pot ser un bon laboratori) amb el socialisme català del PSC d’un Miquel Iceta que ha de decidir si es planta o abona la involució dels drets i llibertats. 

Budell i cervell

Caldrà també que en l’independentisme hi hagi menys budell i més cervell. Han calgut massa setmanes per superar arguments tan reduccionistes com ara “com més presos millor” no entenent que res no seria pitjor que engendrar un procés de batasunització a Catalunya. O fins i tot ha calgut tombar arguments prou irresponsables com ara  “Puigdemont o eleccions”, malbaratadors de la titànica victòria independentista del 21-D, ignorants que els avenços del moviment per la República provenen d’haver complementat la mobilització al carrer amb la legitimitat democràtica guanyada a les eleccions. Una victòria a les urnes que obliga a una governança de progrés, valenta, desacomplexada exercida des de  la Generalitat, que aplegui els interessos de la ciutadania al marge de la seva adscripció ideològica, al marge que se sigui o no independentista.

Notícies relacionades

Tardà (ERC) advoca per establir ponts d'entesa amb el PSC i els comuns

Twitter era una cerveseria de Múnic

En aquest context, Esquerra ja va adreçar fa unes setmanes al Govern d’Espanya, des de la tribuna del Congrés els Diputats, la necessitat d’establir un diàleg bilateral amb l’objectiu de la resolució democràtica del conflicte. Aquest diàleg entre els dos governs bandeja escenaris multilaterals, d’entre els quals la Comissió d’Estudi per a la reforma constitucional.

La resposta de Rajoy ha estat negativa. I ho serà durant temps, ho sabem. No obstant hi persistirem, perquè el camí triat per Esquerra Republicana rau en la generositat, en la intensificació del gir social i en la mirada llarga.