La lliçó de Monzó

Quim Monzó ha guanyat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I alhora el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha guanyat amb Quim Monzó. Em truquen del diari Ara per comentar la seva obra i em pregunten quins són els seus contes que m’agraden més. De sobte tot de personatges se m’amunteguen a la memòria com en aquella cançó famosa de Sisa. Hi ha un home amb halitosi, un nen que mor dins un pou, Gregor i la Ventafocs, el profeta, l’escriptor que es fa petit, el poeta Borrell i el filòleg Collell, la parella que no pot consumar un coit, l’home que no s’enamora mai... És molt difícil, per no dir impossible, triar-ne només tres o quatre exemples entre els prop de 130 contes –calculo– que Monzó ha publicat des del 1977 fins avui. Hi hauria d’haver Quarts d’una, això segur, aquella conversa telefònica entre dos amants que esdevé un diàleg delirant. I també Vacances d’estiu, probablement el conte més trist que ha escrit Monzó, amb aquell home que surt de l’hospital portant una bossa d’El Corte Inglés. I Préssec de poma. I El senyor Beneset... 

Em costa triar perquè veig els seus llibres com un conjunt de gran coherència, i alhora amb unes etapes molt distingides. El Monzó del principi obria un camí nou en la literatura catalana, narrava amb una llibertat burleta que venia de la contracultura, feia servir paraules que fins aleshores no et trobaves als llibres: als anys vuitanta fins i tot es lligava més –o vaja, s’intentava– , si havies llegit L’illa de Maians. Aquesta veu entre trencadora i obsessiva ja no l’ha abandonat mai, i és present tant en els contes més eixuts d’El perquè de tot plegat com en els més sentimentals de Mil cretins. M’adono, a més a més, que l’acompanya una mirada sobre el món –una mirada descreguda i crítica amb els tòpics– que també domina als seus articles periodístics. Deu ser tot un senyal que tants anys després encara en recordi uns quants pel títol, com si fossin d’ahir: La lliçó de Beckett, El gra i la palla, Andorra, de Max Frisch. O l’antològic Hostaleria i mitjans de comunicació sobre els depredadors de diaris als bars i cafès– és a dir, potser vostè, benvolgut lector.