De l'independentisme al republicanisme

«La llibertat s’aprèn exercint-la». Ho deia Clara Campoamor, una de tantes que al llarg de la història recent ha patit exili i repressió per les seves idees. I malgrat tot persistim, 42 anys després de la mort del dictador, contra una onada de vulneració de drets inèdita en democràcia d’un Estat demofòbic que segresta novel·les, censura art o empresona cantants i dissidència política. I al davant, una ciutadania que mai es resigna. Que va defensar el seu dret a vot l’1 d’octubre; que es mobilitza contra la injustícia que ens priva de tantes llibertats; i que va tornar a apostar per sobirania i República en unes eleccions imposades que van suposar la derrota dels arquitectes del 155. 

    

Han passat gairebé 3 mesos i hem assistit pacients (per la repressió constant) però astorats a un trist espectacle dels partits que lluny de plantejar un debat honest i generós que confrontés idees sobre els reptes urgents i de futur han malgastat temps i energies en batalles tàctiques. Tots clamen que cal ser més i, lluny d’això, amb aquestes dinàmiques ens empetitim. 

    

En aquest context irrespirable de repressió que no s’aturarà, recuperar les institucions és urgent. Com ho és denunciar constantment, des d’aquí i des de l’exili, el comportament de l’Estat per evitar normalitzar aquesta situació i internacionalitzar el conflicte democràtic. 

    

Però de res ens servirà recuperar una Generalitat que seguirà tutelada si no disposem d’una estratègia àmpliament compartida que sàpiga sumar el màxim d’agents polítics, cívics, socials i econòmics. Cal sense més dilacions parlar clar a una ciutadania que ha donat sobrades mostres de maduresa per posar en comú què ha passat, on som i cap on volem anar plegats. I això exigeix una imprescindible confrontació d’idees que, partint dels èxits assolits i els reptes pendents i amb una anàlisi crítica de la realitat, permeti fixar objectius per avançar amb àmplies majories. 

    

Davant la irrupció amb força de partits que amb discurs lerrouxista abonen la fractura social i, sobretot, davant la retallada de drets cal que tornem a situar al centre del debat públic els grans consensos de país que amb tantes lluites compartides hem construït al llarg dels anys. Cal seguir treballant més que mai per ser un sol poble des dels valors republicans. 

    

Tinguem memòria i no renunciem a res, perquè l’1 d’octubre van confluir una xarxa invisible de complicitats i noves aliances que han de ser la base de futur d’un país que no es podrà construir només des d’unes institucions que han d’estar governades des de la màxima ambició però que seguiran intervingudes. 

    

Això ha de ser el republicanisme com a moviment transversal del catalanisme, punt de trobada de tots els demòcrates, que ens permeti enfortir el sentiment de pertinença col·lectiva. Republicanisme com a antídot als que ens voldrien dividits i que ha de permetre fer un país on la cultura, el model d’escola, la cohesió social, la protecció dels drets civils i la llibertat política siguin pedres angulars. No hem pogut fer possible la República, per la repressió i perquè hem de ser més; però des del republicanisme posem-hi els fonaments. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

És moment d’obrir aquesta nova etapa del catalanisme. I des d’Òmnium, i amb la força d’una entitat de 100.000 socis, ens disposem a ser-hi, a fer de punt de trobada per seguir treballant amb l’ànim d’escoltar, compartir i fer créixer la majoria a favor de la República. I obrir clivelles de llum en aquesta presó, que l’assoliment d’un país culte, just i lliure no pot esperar.