Del somriure de Ciro a l'infern de Gomes

Fama, èxit, popularitat, diners, prestigi, reconeixement, vida única, futur resolt (el teu, el dels teus, el de les dues o tres generacions següents), plaer de viure del que t’agrada, molta pressió, sí, però dues horetes de feina a la setmana, cuidar-se molt, lluir-te a les xarxes socials (si vols, o si desitges convertir-ho en un gran negoci a l’estil CR7 i/o [perdó per la comparació, o no], Gerard Piqué), capitalitzar el teu nom, la teva carrera, els teus títols, el teu prestigi en benefici propi (o, fins i tot, dels altres, sí, sí, perquè aquesta gent sol fer moltes bones obres en secret) i, sobretot, passar-t’ho la mar de bé tu i els teus, més els altres, ja que tu, en el fons, ets esclau de les teves cures i atencions.

Així és, sens dubte, la carrera, sacrificada, dura, estressant, de les estrelles que avui, al Camp Nou, jugaran un altre d’aquells partits en què s’exposen al món i el seu club, el que els forra de milions i atencions, s’ho juga tot. Un partit en el qual, des de fa unes quantes hores, després de la magnífica entrevista (i declaracions, i reconeixements, i desgràcies conegudes) de Panenka al bonàs d’André Gomes, només penso en el viacrucis d’aquest noi, que tenia tot el que s’ha descrit al paràgraf anterior, a cabassos, és a dir, a tones, a València i a Portugal, i que la seva presència a Barcelona, al Barça, sobre la gespa, envoltat i compartint futbol i vestidor amb els millors del món «s’ha convertit en un infern».

I, quan ho penso, me l’imagino, sí, en el contrast amb el plaer de ser el telèfon mòbil de Leo Messi, l’objecte més feliç del planeta, perquè allà dins hi ha milers d’imatges de la felicitat que regna en aquella casa (temo que Lionel no repara en el desastre en què s’ha convertit el seu germà Matías, allà, a Rosario, a l’Argentina, amb aquesta maleïda i dissortada vida que llueix), del soroll que provoquen els seus tres fillets, Thiago, Mateo i Ciro, el nounat, l’escalfor dels seus gossos (un d’immens, sí) i la sensació que tot va sobre rodes i a 350 quilòmetres per hora.

Aquest Messi ardent, boig d’estimació i felicitat, comparteix vestidor, alineació, joc, futbol, present, futur, intencions i objectius amb el més desgraciat dels futbolistes, amb Gomes, que detesta sortir al carrer perquè no el mirin malament i que tem ser xiulat a casa, al seu estadi, ni més ni menys que al Camp Nou.

Per això, Ernesto Valverde, que no és l’alegria de la casa (ni ho pretén), va patir tant, tantíssim, l’altre dia i va llançar crits de protesta, demanant una mica de respecte, d’ànim, de comprensió, d’afecte, de medecina, sí, de medecina, de divan, per al bonàs de Gomes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara tothom ja ho sap tot. I entre Ciro i Gomes ho hem de tirar endavant, perquè contra el Chelsea, el Barça s’hi juga molt. Perquè el Barça líder a Espanya, finalista coper, rei de reis, pot quedar fora de la Champions sense perdre. Vaja.

Esperem un dos-ciro amb Gomes sobre el camp, feliç. S’ho mereix. Per valent, per vomitar el que li passa. Jo crec que està demanant ajuda i una mica, no gaire, de la felicitat que regna a casa dels Messi Roccuzzo.