El perdó

Fa un temps vaig començar a escriure un llibre sobre la molt vella i encara vigent llei de l’indult (1870). Ara surt publicat. És un llibre amb idees jurídiques, constitucionals i filosòfiques però des del primer moment la reflexió sobre el Dret i l’indult es barrejava  pensant sobre el perdó des d’un altre vessant: l’humà. Té múltiples dimensions i enfocaments. Des de l’ètic fins al jurídic; des del dels sentiments fins al factor religiós o el polític, etcètera. Però aquestes reflexions sobre el perdó personal són les que vull compartir.

La justícia és un principi de caràcter ètic pel que fa al tracte amb els altres, com ho és una altra actitud i sentiment important en la vida, la gratitud, que enllaça amb la primera. Si ser justos o actuar amb justícia comunitàriament o individualment és un valor individual i social, podríem plantejar-nos quina valoració pot tenir o ha de tenir en una societat o personalment el perdó o la misericòrdia davant una injustícia rebuda o comesa per nosaltres. 

En les relacions personals realitzem comportaments (afortunats o no) sobre altres persones o rebent d’elles un tracte que suposa actes justos o al contrari. I sobre aquestes decisions, algunes incorrectes, és a dir injustes des d’un punt de vista humà, a vegades convé rectificar, siguem nosaltres els autors d’aquesta actuació desafortunada o la víctima. I una manera de visualitzar això i interioritzar-ho és a través del perdó.

El debat

Aquest debat o dialèctica entre injustícia i perdó és de les coses més constants i en no poques ocasions més rellevants quan es tracta de grans moments o decisions. A vegades, marca una vida un especial perdó concedit o denegat. Són moltes les qüestions: ¿A qui perdonar? ¿És el parentiu o la gran amistat la que fa perdonable un mal comportament o, al contrari, el fa menys mereixedor d’això? ¿Es pot o s’ha de donar davant tota ofensa o injustícia o, al contrari, hi ha actituds que són imperdonables i no són mereixedores de cap mena de disculpa? ¿És vàlid això d’«oblido però no perdono»?

¿Com atorgar el perdó? ¿És exigible que l’ofensor el demani i transmeti penediment? ¿Com ho hem de fer per donar el perdó? ¿Quins limits? ¿Com es pot canalitzar? ¿Per què no donar-lo? ¿Poden posar-se límits o penitència? ¿Per què hi ha gent amb tendència a no perdonar gairebé mai per raó d’orgull? ¿Per què hi ha persones que consideren que demanar perdó és humiliar-se? ¿És positiu el rancor? 

Certament, són preguntes genèriques que poden fer respondre al lector que «depèn, tot depèn», però volia referir-me a un valor que no està gaire de moda en la nostra societat. Potser, també, perquè escasseja la virtut de la humilitat. La nostra herència històrica del cristianisme (on el tema del perdó és una constant) no és gaire potent ara sobre això. En altres cultures com la budista, té una significació especial.

Totes aquestes reflexions a un nivell de perdó humà davant ofenses rebudes o infringides han de ser, des d’unes pautes bàsiques molt clares, adaptades a les circumstàncies i als temps; existeixen principis de caràcter humà gairebé inalterables, mentre que altres han de ser modulats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Voldria referir-me al primer perdó (parcial) de la història. El que relata el Llibre del Gènesi. S’hi  explica que el faedor va descansar el setè dia després la creació. Abans van ser formats els cels i els planetes, el firmament i l’aigua, la terra, els mars, les estrelles i cossos celestes, les criatures de l’aigua i la terra. I el dia sisè, va crear l’home i la dona. I això, potser, el va esgotar. ¡Quina altra cosa podria fer després d’aquest doble part! Precisament aquesta ocurrència, la d’engendrar l’home i la dona, és el que de seguida li va donar problemes ja abans que en temps més recents ens dediquéssim a destruir l’obra dels mars, les aigües, els peixos… la naturalesa. I Deu els havia dit: «Tot el que he creat, per a vosaltres». Tot menys el fruit d’aquest arbre. «I si en mengéssiu –va afegir– morireu». Després de la transgressió, va venir el primer perdó parcial, indult o substitució de pena. En lloc del «morireu», pena capital, «suareu treballant» i «patireu al parir», li va afegir a ella.

El Déu que havia creat aquells éssers «a la seva imatge i semblança» no podia fer efectiva la pena prevista. Seria matar-se a si mateix o a la seva obra principal. Amb això hi havia un reconeixement del fet que aquesta no era perfecta. Va aplicar la seva decepció davant la infracció amb el primer indult de la història.