La mà dreta

Francisco Granados ha comparegut en la comissió sobre el presumpte finançament il·legal del PP. Aquest esdeveniment parlamentari, amb moments circenses, no està servint per aclarir el tema que ens ocupa, però sí per retratar els compareixents. Granados sempre ha sigut un xulo. Un xulo molt simpàtic, això sí. Però un xulo, un fanfarró. Per això, i perquè presumia molt de l’ascendència que tenia sobre la lideressa, ha cridat l’atenció la mentida que ha deixat anar així que ha entrat en la comissió: «Mai m’he considerat ni la mà dreta ni l’esquerra d’Esperanza Aguirre». Sí, home, sí. Granados i Ignacio González es portaven malament, entre altres coses, perquè tots dos volien ser la destra i no la sinistra. I aleshores, Aguirre no renegava de les seves ranas. Totes li servien per a alguna cosa. 

Igualment destacable ha sigut l’afany de l’exsecretari general del PP de Madrid per dir que no sabia absolutament res del finançament il·legal. No obstant, el mateix Granados va declarar fa pocs dies davant el jutge que va existir una comptabilitat paral·lela per reforçar les campanyes d’Aguirre i que fins i tot Cristina Cifuentes la coneixia, gràcies a la seva relació sentimental amb Ignacio González. Ha estat especialment suau amb la presidenta de la Comunitat de Madrid, amb qui s’haurà de veure les cares als jutjats per intromissió en l’honor. Aquests detalls, que poden passar desapercebuts per als que no estan tot el dia envoltats d’imputats, són els que minven la seva credibilitat. La que li quedi, que probablement ja no era gaire. Una setmana intenta enfonsar Cifuentes i, la següent, Granados fa cara de be degollat per referir-s’hi. ¿En què quedem?

Soroll i confusió

Notícies relacionades

La declaració de Granados al Congrés, en directe

Granados para el ventilador contra Cifuentes i menysprea al Congrés

D’aquestes compareixences, sempre s’ha dit que no serveixen per a res. És veritat que en el fons només contribueixen a afegir soroll i confusió. En la meva opinió, és millor això que res. El que sí que resulta gairebé sempre útil és fixar-se en les formes, perquè constitueixen un retrat gairebé perfecte. Granados ha parlat per moments amb menyspreu a alguns diputats, amb sarcasme, com quan Errejón li ha preguntat a què es devia la seva caiguda en desgràcia i ell ha respost: «Coses de la política. No cal que li expliqui a vostè, senyoria». O quan li ha deixat anar a la diputada d’ERC que, almenys, ell va dimitir pel seu compte a Suïssa, en lloc de fugir a Brussel·les. 

Resulta sorprenent veure aquesta falta d’humilitat, regada amb les patètiques intervencions dels membres del PP. Ja van fer el ridícul convertint Francisco Camps en un beat. Ara han denunciat l’«atropellament» dels drets fonamentals de Granados. Una comissió d’investigació no és un atropellament, tret que els estigui assessorant l’inspector Clouseau. H