L'embús de l'independentisme

Tres mesos després de les eleccions i cinc de la intervenció de la Generalitat, l’independentisme està encallat. Ha encallat entre la pressió judicial i les seves divisions intestines. La confusió que embarga la majoria secessionista impedeix la formació d’un nou Govern i, en conseqüència, prorroga la intervenció de l’Estat.

L'olla a pressió de l’independentisme, titulava Rafa Julve la seva crònica aquest diumenge. Quatre dies després, l’olla a pressió és una olla de grills. ERC i el PDECat reclamen a Carles Puigdemont que afluixi i permeti la formació d’un govern legal, liderat per un president sobre el qual no hi hagi l’espasa de la justícia. Puigdemont no fa cas a ERC ni al seu partit i reitera la candidatura de Jordi Sànchez a president.

Esbós de pacte de govern

La CUP rebutja per autonomista, obedient i conservador l’esbós de pacte de govern d’ERC i JxCat. I veta la candidatura de Sànchez, que d’aquesta manera, encara en el molt improbable cas que el jutge Llarena li permetés assistir a la seva investidura, només podria ser elegit si Puigdemont i Comín cedissin els seus escons per assegurar la majoria parlamentària.

No se’n vagin, encara n’hi ha més. Les dues grans entitats cíviques independentistes, l’ANC, tendent al maximalisme de Puigdemont, i Òmnium, inclinada al possibilisme d’ERC i el PDECat, venen a representar la dialèctica sobre la cultura de masses entre els apocalíptics i els integrats d’Umberto Eco. En el cas de l’ANC, hi ha a més una altra guerra interna, desfermada arran del veto a l’exdiputat de la CUP Antonio Baños a postular-se per dirigir l’entitat.

Aquest laberint de dissensions es resumeix en una disjuntiva principal. La majoria dels dirigents d’ERC i del PDECat advoquen pel possibilisme i fins i tot comencen a admetre amb la boca petita que no van dir a la ciutadania tota . No reconeixen que van pintar una porta sobre la paret i van animar la gent a sortir per allà –enginyosa metàfora de la sociòloga Marina Subirats–, però almenys és alguna cosa. Davant, els maximalistes són minoria, però formen part del nucli al voltant de Puigdemont, amb una força simbòlica que ara com ara continua tenint gran tirada en el martirologi independentista.

Una vella batalla

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Puigdemont comença a ser un destorb en el camp independentista per a tots menys per a ell mateix i la seva guàrdia pretoriana de JxCat, CUP al marge. En aquest punt, ERC i el PDECat el voldrien més manejable. Però l’opció de l’expresident és seguir mantenint el pols amb l’Estat. Allargar etapes –la seva etapa–, sabent que Mariano Rajoy també és pres del 155: mentre no l’aixequi no tindrà Pressupostos i al final pot sentir-se obligat a convocar una altra vegada els catalans a les urnes.

Al fons, una vella i sorda batalla: la lluita per l’hegemonia en el nacionalisme català. ERC va arruïnar una victòria cantada al pressionar Puigdemont perquè desistís de convocar eleccions i declarés la independència. Però si la pressió judicial i política de l’Estat fon el lideratge de l’expresident, la partida estarà servida una altra vegada.