La presó permanent revisable a l'horitzó de la justícia penal

La presó permanent revisable està plenament d’acord amb els tractats de protecció dels drets humans i és aplicada en molts estats de la Unió Europea. Malgrat això, a Espanya es discuteix sobre la seva constitucionalitat i es troba en tràmit una proposta legislativa per a la seva derogació, un debat que s’ha vist tràgicament esperonat per la notícia de la troballa del cos del petit Gabriel (trist context que no hauria d’introduir en la discussió elements emocionals).

Des de la perspectiva de les finalitats de la pena la mesura resulta adequada, ja que reafirma amb contundència la voluntat normativa de prohibir conductes execrables, la qual cosa redunda en l’enfortiment de la confiança de la societat en la vigència de l’Estat de dret (prevenció general positiva). A més a més, és idònia per impedir al subjecte la comissió de nous delictes (prevenció especial) i és útil per aconseguir la seva reinserció (finalitat de la rehabilitació). Davant d’això, els detractors dirigeixen les seves crítiques més cap a la manera com ha sigut regulada la pena, que contra la seva naturalesa com a sanció de durada indefinida. 

Política criminal

Convé clarificar l’objecte de debat. ¿És admissible que el legislador estableixi una pena per sempre susceptible de ser revisada en determinat termini? Negar-ho suposa rebutjar la constitucionalitat del sistema punitiu de la majoria dels països del nostre entorn, validat pel Tribunal Europeu de Drets Humans i la Cort Penal Internacional, el tractat constitutiu de la qual va ser ratificat per Espanya. Acceptada la constitucionalitat de la pena, el debat passa al terreny de la política criminal. ¿És convenient la seva introducció? ¿Resulta més favorable ser condemnat a penes de llarga durada però predeterminades (30 o 40 anys de presó, per exemple) que per temps indefinit si bé amb possibilitat de revisió al cap d’un temps?

Notícies relacionades

El debat de la presó permanent: tensió i vísceres

Twitter era una cerveseria de Múnic

Sobre aquesta qüestió és molt significatiu que Suárez Trashorras, condemnat a 40 anys de presó per la seva participació en els atemptats terroristes de l’11-M, sol·licités recentment que se li apliqués la presó permanent revisable, per considerar-la més favorable, donada la possibilitat de recobrar abans la llibertat. Pel que fa al moment per a la reconsideració de la condemna, el termini mínim de 25 anys és el mateix que s’aplica per la Cort Penal Internacional i és inferior a l’existent en altres Estats europeus, com Itàlia, que el situa en 26 anys. A Alemanya la pena de privació de llibertat de per vida s’estableix amb més extensió objectiva que a Espanya i, si bé el termini de revisió es fixa en 15 anys, aquest termini no regeix en cas de culpa especialment greu.

Eficàcia dissuasòria

És veritat que la presó permanent revisable no ha impedit, ni impedirà, que es cometin més crims espantosos, com els seus detractors addueixen. Cap pena aconsegueix una absoluta eficàcia dissuasòria. Però no per aquesta raó l’Estat ha de renunciar a aplicar sancions proporcionades com a reacció davant del fet punible. No per venjança, sinó perquè ha d’intentar prevenir els delictes, protegir les víctimes i reinserir els delinqüents. I també perquè l’Estat de dret prohibeix que cadascú es prengui la justícia per la seva pròpia mà (llei de Lynch) mentre assegura l’existència d’un mecanisme de retret institucional davant del crim, satisfactori des de la perspectiva dels drets de tots i de l’interès públic. Des d’aquesta perspectiva, la presó permanent revisable es mostra com un instrument de legitimació del poder de coerció estatal que si bé no és indispensable sí que resulta convenient.