Quan Mussolini va bombardejar Barcelona

Mentre Espanya seguia sumida en el seu sagnant conflicte civil, a l’Europa central es consumaven fets que acabarien posant punt final al precari equilibri entre totalitarismes i democràcies: el 12 de març de 1938, Hitler feia trossos la sobirania d’Àustria i se l’annexionava. Davant d’aquests successos, Espanya es convertia en un escenari secundari per a les potències. Però no per a Mussolini, que estava tan compromès en la guerra civil que encara veia condicionat el seu rol en el tauler internacional pel desenvolupament d’aquesta contesa.

Va ser en aquest context quan el Duce, minuts abans de pronunciar el seu discurs sobre l’Anschluss, va donar l’ordre perquè es desfermés sobre Barcelona el més destructiu i prolongat dels bombardejos que la ciutat va patir mai. La seva irritació per la fugida cap endavant de l’aliat germànic era palpable i aquest estat anímic va pesar en la seva decisió.

S’acostava l’aniversari de la primera derrota del feixisme a Guadalajara, l’estigma de la qual el Duce estava entestat a esborrar com fos. Sigui com sigui, aquell mateix dia, va sortir de Roma un telegrama urgentissimo: «Començar des d’aquesta nit acció violenta sobre Barcelona amb martelleig diluït en el temps». És a dir, amb acarnissament. Des de les 22.08 hores del 16 de gener de 1938, durant 41 interminables hores, 19 trimotors de bombardeig es van alternar al cel de Barcelona deixant anar la seva mortífera càrrega sobre la població inerme. L’aviació de Mussolini feia temps que castigava indiscriminadament nombroses ciutats de la cornisa mediterrània com a mesura de pressió contra l’estratègia dilatòria de Franco en la conducció de la guerra, per un costat, i com a arma per debilitar la moral de l’enemic, per un altre. Barcelona ja havia patit bombardejos i, de fet, el gener havia sigut un mes especialment sagnant.

Però el que va passar al març va ser diferent. Les incursions s’encadenaven a un ritme fins llavors desconegut i no semblaven tenir final. Dos dies i dues nits en què les alarmes no van parar de sonar. Dos dies i dues nits en què «el centre demogràfic de la ciutat» va estar constantment en el punt de mira. Segons les primeres xifres oficials, la campanya de terror sobre la capital catalana va causar 551 víctimes mortals i més de 1.151 ferits. Són xifres a la baixa.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Franco no havia sigut informat i –en aquesta ocasió– es va afanyar a ordenar la suspensió dels bombardejos sobre objectius civils. No es va tractar d’un acte humanitari, sinó d’un astut càlcul politicomilitar: amb la coartada de la por a les reaccions internacionals, que no van trigar a produir-se, Franco va reafirmar el seu lideratge davant l’aliat italià. Al Duce no va semblar importar-li gaire, convençut com estava que el salvatgisme del bombardeig estratègic sobre Barcelona havia servit com a mostra del seu poder davant Hitler i el món. Barcelona va pagar el preu per aquest cínic i canallesc pols.

Historiadora i directora del Centro di Studi sul Cinema Italiano.