L'espera interminable

En una democràcia representativa, els partits polítics són elegits per la ciutadania amb la finalitat que governin amb la mirada posada en el bé comú, i si bé tots els demòcrates estarien d’acord amb aquesta afirmació, la realitat és molt més complexa i en ocasions es fa difícil saber quin és l’interès general i com es pot aconseguir el benestar social. Avui a Catalunya constatem opcions contraposades sobre què és el que s’ha de prioritzar i quina ha de ser la manera d’actuar. Voldria parlar de les persones que no criden, que no reclamen, dels sense veu que també són ciutadans subjectes de dret i que sembla que no existeixen. No es troben entre les prioritats d’alguns partits, no es parla de la seva realitat plena de dificultats a les quals no veuen solució.

La llista de realitats no desitjades és llarga: una pobresa cada vegada més severa, unes desigualtats que, lluny de desaparèixer, s’han accentuat, pobresa infantil, pujada dels lloguers i degoteig constant de desnonaments… I malgrat això s’anuncia que la desocupació disminueix i s’oculta la precarietat existent en els nous contractes laborals. I als carrers deambulen milers d’immigrants sense papers als quals ignorem sense donar una vida digna. I la inversió en sanitat i educació no ha recuperat els nivells d’abans de la crisi.I no voldria oblidar-me de les dones, que pateixen tota mena de discriminacions, i de la creixent violència masclista. Ni de la situació vergonyosa i en augment de persones dormint al carrer diàriament, protegides per cartrons. La llista no s’acaba i el més dolorós és que ens hem acostumat a aquestes situacions carregades d’injustícies fins al punt que ja no ens commou conèixer la realitat. Com tampoc ens afecten les dades que indiquen que Espanya és líder pel que fa a desigualtat entre els països europeus, amb un 28% de risc de pobresa i un 13% de pobresa laboral.

Per una política social potent

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Avui a Catalunya és urgent disposar d’un Govern fort que assumeixi els reptes d’una política social potent que respongui a aquest cúmul de problemàtiques. Es necessita un Govern efectiu i actiu que prioritzi una acció política centrada en la defensa dels drets socials. No podem esperar que arribi un país ideal, lliure i poderós que abordi aquesta situació. S’ha d’actuar des d’ara perquè la lluita política sense descans potser ens pot donar en el futur la societat que desitgem, però no ens podem permetre el luxe de deixar pel camí milers de persones que ja no recuperarem perquè el cercle de la pobresa els haurà engolit per sempre.

En l’actualitat les entitats socials ens trobem en una profunda incertesa que ens omple de preocupació. No tenim un Govern actiu i pròxim que assumeixi la responsabilitat que li correspon com a garant de l’Estat del benestar. Veiem com ens arriben ordres de fora per l’aplicació de l’article 155 –que no s’hauria d’haver-aplicat mai– que frenen nous programes socials, que qüestionen els que funcionen i que han impedit parlar d’un nou Pressupost que doni pas a la necessària acció de govern. L’espera que es resolgui aquesta situació s’ha fet interminable i no es pot dilatar més.