L'oceà del dolor

En la meva família també va caure com un cop de destral un cas de desaparició i assassinat amb acarnissament, els detalls dels quals obviaré per escabrosos, perquè encara couen i pel profund amor que professo als meus cosins. Encara que han passat molts anys, el patiment no prescriu; és relegat a les golfes de la memòria perquè, d’una altra manera, seria impossible reprendre l’existència. ¿L’assassí? Es deia José Gilart, un expolicia nacional que havia sigut expulsat del cos abans de cometre el doble crim, un psicòpata de la mena del Chicle o de la malvada innominable que ha sigut capaç de matar el petit Gabriel.

Si m’ho haguessin preguntat llavors, hauria desitjat el pitjor per a l’assassí del meu oncle, que els seus ossos s’haguessin podrit a la garjola. ¿També la mort? És possible. No segueixo el camí de la santedat. Però, per fortuna, ni jo ni els meus som legisladors, ni la llei es cus a mida com un vestit de tela anglesa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Potser no hauria d’estar escrivint aquestes línies. No perdonaré mai el malson que vam viure al Nadal de 1993 i, tot i això, vull seguir creient en la superioritat ètica de l’Estat de dret sobre el nostre dolor particular. Càstig, sí; duríssim i fins a l’últim dia. ¿Però potser la cadena perpètua, abolida a Espanya el 1928, dissuadeix de cometre delictes? Em temo que no.

Els Estats Units, que té alguns socis que mantenen la pena de mort, continua presentant un dels índexs de criminalitat més alts del món. Tanco els ulls i entenc que no es pot legislar en calent. Ni tampoc repetir-se el vergonyós espectacle al Congrés. No juguin amb les víctimes per esgarrapar-se vots entre vostès. L’oceà del dolor està ple d’esquelets de vaixells plens de peixos que clamen respecte. H