Eleccions presidencials
Parlar amb Rússia: joves, classe mitjana i diàspora
Cal preguntar-se si la joventut russa és conservadora o té la sensació de viure en un sistema bloquejat en què el seu vot no serveix per a res
mbenach41574405 people pass by a billboard with an image of russia s preside180112213751 /
Han arribat a la majoria d’edat el 2018 amb una sola referència: Vladímir Putin. No van viure l’enfonsament de la Unió Soviètica ni el desordre de la Rússia dels anys noranta, però ho coneixen pels seus pares i pel relat d’estabilitat davant de caos dels 18 anys del govern de Putin. És difícil saber quina és l’orientació política de l’anomenada «generació Putin» ni quin paper tindrà en el futur de Rússia que el mateix president ha començat a dissenyar fins i tot abans de renovar el seu mandat, el quart.
Els sondejos del Centre Levada, una de les poques fonts independents que queden a Rússia, i les informacions dels corresponsals estrangers destaquen el conservadorisme dels joves russos. Amb un alt abstencionisme a les urnes, al voltant del 50% dels menors de 25 anys creuen que el país només necessita canvis menors, el 34% es declara favorable a reformes de gran escala i per un 15% Rússia no necessita cap canvi. Cal preguntar-se si més que conservadorisme, el que els sondejos mostren és el convenciment de la joventut russa de viure en un sistema bloquejat en què el seu vot no serveix per a res.
Sis anys més de Putin no significaran, no obstant, que tot segueixi igual. El Putin del 2000 no és el mateix que el del 2018. En els últims dos anys, el president ha incorporat nous tecnòcrates al Kremlin, al govern i als òrgans de seguretat. En un informe del Consell Europeu de Relacions Exteriors, Ivan Krastev i Gleb Pavlosky assenyalen que aquesta nova elit, que depèn totalment del president, no donarà lloc tant a «un successor» com a «una generació successora» modelada per Putin.
No obstant, un reemplaçament generacional és incontrolable en totes les seves dimensions. Les tensions seran inevitables i podrien activar aquesta joventut descrita com a conformista, que s’informa a través d’internet, està educada i té possibilitat de viatjar ocasionalment a l’estranger. S’ha de comptar, a més, amb el que la politòloga Marie Mendras denomina «resistència passiva»; la classe mitjana integrada per metges, periodistes, professors, advocats, enginyers i altres professionals que no treballen per a l’Estat i la situació dels quals és cada vegada més precària. També hi ha els milers de russos que han sortit del país però que hi volen tornar.
Espanya coneix bé els efectes inesperats d’aquesta combinació de tecnòcrates, classe mitjana, joves i diàspora sobre un règim que vol garantir la seva continuïtat però que té com a únic actiu el líder. L’investigador del Centre Carnegie de Moscou Andrai Kolesnikov veu clara la similitud de la Rússia d’avui amb els últims anys del franquisme: «Com Franco, Putin ha deixat de ser el pare de la nació per convertir-se en l’avi. No obstant, el règim no s’està fent més amable, sinó que s’està fragilitzant».
Si això és així, convé recordar la necessitat de generar nous interlocutors dins i fora de Rússia, un país que és avui la prioritat de la política exterior de la UE i amb el qual els canals de comunicació oficials s’han tancat gairebé del tot.
