Els desafiaments polítics de la globalització
El nou ordre mundial
Assistim a l'emergència de moviments de dignitat representats en col·lectius que estaven discriminats i liciten per trencar la seva invisibilitat
wmundo
Vivim un temps gramscià en què el que és vell triga a morir, i el que és nou, a néixer. Des del final de la guerra freda se succeeixen els desmembraments de països, assistim a moviments separatistes des de l’Àsia central fins a Europa. Així com el segle XIX va ser el dels imperis i el segle XX va ser el dels estats nació, el XXI és el de l’apoderament de les regions i les ciutats.
Assistim al final de les tradicionals línies de fractura política i del model de partits heretats del món bipolar de la guerra freda, donant pas a altres de nous entre globalització i nacionalisme. Mentre societat i política estan fortament dissociades, es descomponen les aliances polítiques tradicionals i la política es torna molt volàtil.
A partir d'ara fer política és gestionar la complexitat, el malestar social, el que és impredictible, fortes polaritzacions, el final del bipartidisme i la falta de majories per governar. Triomfa el perfil del polític outsider, en la seva versió histriònica des de Duterte fins a Trump, i en la no populista des de Trudeau fins a Macron. Emergeixen mobilitzacions amb lideratges col·lectius que forcen canvis legislatius des de la perifèria d’unes estructures polítiques que ja no els integren.
La crisi econòmica ha soscavat les bases de la pau social que es va instaurar a Europa després de la segona guerra mundial: creació de classe mitjana i Estat del benestar. Mentre a Europa els destruïm, al Sud-est Asiàtic s’està generant una creixent classe mitjana a l’albor de la transició tecnològica, encara que tinguin encara pendent el desenvolupament dels drets humans i les llibertats públiques. La política exterior de molts governs està cada vegada més militaritzada i regida per guerres comercials que per la diplomàcia. Passem a hegemonies compartides, a un món multipolar on el poder es desplaça al Sud-est Asiàtic i on altres grups regionals liciten per tenir la seva influència: els brics, la UA, Unasur, Asean...
Entretots
L’emergència de la democràcia 2.0 és una resposta a l’obsolescència d’una Administració rígida que no resol els problemes ciutadans, on cada vegada tindrà menys valor el vot electoral i més una democràcia deliberativa en què a través de moviments paral·lels –el que Rifkin anomena poder lateral– ciutadans i moviments socials, però sobretot els mitjans, demanen cada vegada més rendició de comptes i transparència. On s’inicien consultes ciutadanes, que a Espanya emergeixen des del municipalisme, i es legisla amb la participació prèvia d’experts i col·lectius. Es comença a plantejar la sectorització de les eleccions, en sanitat, educació, etcètera. Assistim a l’emergència de moviments de dignitat representats en col·lectius que estaven discriminats i liciten per trencar la seva invisibilitat.
Els països que no reformin corren el risc de caure en l’autoritarisme i de patir un auge dels extremismes. A Espanya preocupen l’augment de les manifestacions i els delictes d’odi, i la congelació del conflicte català. Mentre Occident no lidera grans projectes, altres inicien ambiciosos plans de reforma amb un full de ruta:
El Pla Saudita 2030 de privatització del 40% actual al 70%, per diversificar la seva economia tenint en compte que el 80% d’aquesta està basada en el petroli, esgotable, i davant l’auge de les renovables, i amb un 70% de joves que volen viure millor i modernitzar la seva vida, pretén obrir-se també a les dones, encara que hagi de fer front a les resistències de la policia religiosa i del siste-ma de justícia wahhabita..
La Xina amb el programa 2020 per treure’n 30 milions de la pobresa rural i reconvertir-los a professions amb futur com el turisme. Cada vegada més compromesa amb l’agenda del canvi climàtic i apostant pels vehicles elèctrics i la substitució de combustibles contaminants. Com amb el brexit i la victòria de Trump, i igual que amb el brot recent a Tunísia i a l’Iran, es mobilitzen les classes més desafavorides de l’interior i de les zones rurals, disposades a apostar per opcions polítiques noves i trencadores.
Mentre la Xina elimina els pagaments en metàl·lic també l’Àfrica es vol digitalitzar, a Kenya una quarta part de les activitats econòmiques del seu PIB es generen per app. I és als països del Golf i del mar de la Xina on se centrarà l’agenda de risc bèl·lic a través d’actors interposats. És per això que les estratègies de seguretat nacional dels països haurien d’incloure indefectiblement les energies renovables i els efectes de la precarització i de la transició tecnològica.
