¡Ja n'hi ha prou!

Catalunya s’ha convertit en un Estat, però un estat d’exaltació emocional permanent, que va de l’eufòria a la depressió i entremig a l’ansietat, amb esporàdics moments d’alleujament que em fan enyorar altres temps. 

Ara ja fa dos dies que tinc ansietat, un estat en què recaic cada vegada que veig a la tele l’hemicicle del Parlament i sona de fons la música èpica amb què a La Sexta adornen les seves ininterrompudes connexions. Crec que es tracta de reflex condicionat de l’estil gos de Pavlov, després de les traumàtiques sessions del 6 i 7 de setembre al Parlament en què es va trencar l’ordre Constitucional de Catalunya. 

Pateixo una inquietud similar, quan arriben notícies del Suprem, apareixen imatges de les furgonetes policials, els cops de porra de l’1 d’octubre i les rodes de premsa de Carles Puigdemont. Es tracta d’una ansietat d’anticipació perquè en aquests moments soc conscient que el pitjor encara ha d’arribar. 

És fàcil sentir tristesa, indignació, ràbia, coratge, perseverança, els sentiments a què al·ludeix Marta Rovira a la seva carta de comiat al fugir del país. També tenir el cor encongit, com va dir Miquel Iceta al Parlament. Sí, és fàcil perquè a Catalunya hem viscut des de fa anys una apel·lació directa al nostre estat d’ànim. El procés ha sigut sobretot política emocional, i el postprocés va pel mateix camí. És difícil exposar raons o replicar arguments quan veus la dona de Jordi Cuixart bressolant el seu nadó a la tribuna de convidats de l’hemicicle i s’ovaciona llargament les famílies dels presos. Quan Marta Rovira parla de la necessitat d’exercir de mare. Quan et recorden que els empresonats tenen fills petits a qui no veuran créixer, com li va dir Josep Rull al jutge Llarena. ¿Qui pot discutir això sense ser acusat pràcticament de ser inhumà?

«No passaran»

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Ara, sumida en una crisi d’ansietat generalitza després del frustrat debat d’investidura i els empresonaments, intento recuperar el sentit i la sensibilitat per poder assimilar aquesta maledicció de viure temps interessants. Fa tres mesos que estem sense govern, amb la majoria independentista presentant candidats per no aconseguir una investidura, intentant forçar en l’últim moment l’elecció d’un president que entrés a la presó amb el càrrec, políticament sense rumb, amb el rellotge parat, dividits i sense projecte polític, debatuts entre fer una república imaginària –la digital ja l’ha muntat Puigdemont a Brussel·les– o recuperar un autonomisme per a molts superat.

I mentrestant arriba el jutge Pablo Llarena amb les seves presons preventives i les seves acusacions de rebel·lió i torna el rearmament moral, la indignació al carrer, fer pinya unitària al crit de «No passaran» perquè el procés s’ha acabat, però ara s’ha de presentar una altra batalla, la de la dignitat, la de la democràcia contra l’Estat totalitari i repressor. «Han suspès la democràcia. Ja n’hi ha prou», assegura Torrent. ¿I no deu ser que en democràcia hem suspès tots? ¡Sí, ja n’hi ha prou !