EL PANORAMA POLÍTIC D'EUROPA
¿Crisi socialdemòcrata?
Els electors perduts no han anat cap a l'esquerra sinó al populisme nacionalista
42505524 60 /
Si hi ha un tòpic en què els columnistes més de dretes i més d’esquerres coincideixen és que la socialdemocràcia té data de caducitat. I aporten com a prova els recents resultats electorals –gens brillants– de França, Alemanya i Itàlia. I és evident que en el segon decenni del segle XXI els socialdemòcrates no tenen els mateixos resultats que en la segona meitat del XX.
La França de Mitterrand es va enterrar quan fa un any Hollande ni es va atrevir a tornar-se a presentar, i l’Alemanya de Willy Brandt i de Helmut Schmidt ja fa dotze anys que està dirigida per una democristiana pragmàtica com Angela Merkel. Però al contrari que altres tendències de l’esquerra –els comunistes– els socialdemòcrates segueixen vius i influeixen en els governs de la Unió Europea. A França, Macron –ministre d’Economia d’Hollande– va guanyar amb una nova oferta en què conflueixen liberals i socialdemòcrates. I diversos ministeris –com Interior i Defensa– estan en mans d’antics i coneguts socialistes.
A Alemanya, l’SPD ha hagut de refer la gran coalició –que no és el que volia– perquè la irrupció de l’extrema dreta –13% del vot i 90 diputats– i la deserció de la dreta liberal (l’FDP) no li deixava cap altra opció. I el pacte ha sigut aprovat i votat pels militants. A Itàlia, el Partit Democràtic (que és també hereu del vell PCI) ha patit una seriosa derrota. Però és molt possible que hagi d’estar en el govern per evitar el domini del populisme més antieuropeu.
És cert que la socialdemocràcia no està en el seu millor moment. El que és totalment fals és que estigui en crisi –com tant es pontifica– per haver-se inclinat a la dreta, o per no qüestionar l’economia social de mercat. Els vots perduts –Espanya és una excepció perquè a Zapatero el va agafar la crisi– no han emigrat cap a l’esquerra sinó a populistes-nacionalistes de dretes (a Alemanya i Itàlia) o a un nou centrisme (a França).
A Alemanya, l’SPD va centrar la seva campanya en la lluita contra la desigualtat i el seu retrocés es deu al fet que per a una part de la societat alemanya la desigualtat és un problema menys greu que la seguretat ciutadana i sobretot, a la irrupció de la immigració. Agradi o no, la realitat és que l’arribada de més d’un milió d’immigrants a Alemanya i de 600.000 a Itàlia està darrere de la pèrdua de vots tant de Merkel com de l’SPD o de l’esquerra italiana.
Potser el que passa és que gran part del programa socialdemòcrata, la construcció de l’Estat del benestar, ja s’ha aconseguit. I que el problema avui és mantenir l’Estat del benestar en un món globalitzat. Quan milions de xinesos i indis han entrat en l’economia industrial i –sortint del subdesenvolupament– exerceixen una pressió baixista sobre els salaris. Quan els vells estats nacionals han perdut sobirania econòmica però els dirigents i els pobles es resisteixen –per nacionalisme– a cedir més poder a Europa. Quan viure més anys –gran conquista social– incrementa amb força els costos de salut i de pensions. I quan, al mateix temps, les classes mitjanes es resisteixen a pagar més impostos, el control fiscal dels més poderosos i de les grans multinacionals (Irlanda fa dumping fiscal) és més difícil i costa augmentar els ingressos dels estats.
Ningú té la solució miracle, i la globalització i la informació digital afavoreixen moltes vegades receptes falses i perilloses com el proteccionisme, el rebuig de l’immigrant i el nacionalisme elementalista: Trump, Marine Le Pen, Lliga Nord, l’alemanya AfD…
L’objectiu socialdemòcrata ha sigut ben enunciat per Javier Fernández, president d’Astúries, com «la defensa de l’Estat del benestar que és el patrimoni dels que no tenen patrimoni». Però això no s’aconsegueix amb l’immobilisme perquè sense creixement no hi ha ocupació ni diners per a despeses socials. Ni girant a l’esquerra, cosa que porta al desastre econòmic (Grècia) i que els electors no compren en cap país europeu.
Notícies relacionades
Adaptar i mantenir l’Estat del benestar és la gran assignatura pendent. I els socialdemòcrates sols potser no podran aprovar-la. Per falta de força electoral suficient i perquè l’aportació de les idees liberals és essencial per frenar l’inquietant avanç del populisme trumpista. Per convèncer les opinions públiques que el món d’avui és diferent –molt millor i més just que el del 1945 (triomf del Labour a la Gran Bretanya) o del 1982 (el de Felipe González)–, però que les mesures necessàries són unes altres i més complexes.
