El cost dels símbols

Ja fa bastants anys estava per Barcelona un amic senegalès que va quedar impressionat del debat, ja oblidat, per l’escut de la ciutat. Es va canviar el 1996, però el TSJC va rebutjar els canvis deu anys més tard. Parlem d’una cosa tan essencial com el nombre de barres a l’escut o la corona comtal. Crec que també debatíem si el fons de la bandera era d’un color o un altre. El meu amic senegalès va sentenciar que devíem de ser una societat molt rica per ocupar-nos d’un debat tan laboriós.

El meu amic senegalès va marxar als EUA i imagino que li deu anar molt bé. Però si fa més de 10 anys estava sorprès per l’encès debat que provocava l’heràldica a Barcelona, avui al·lucinaria al veure que l’heràldica segueix apassionant-nos i com ens hem enganxat a desentranyar els enigmes de la història. No m’estranyen les audiències del Ministerio del Tiempo.

És encomiable que una ciutat tan perfecta com la nostra dediqui temps i diners a retirar festivament l’estàtua del principal patrocinador de la Reinaxença, aquell moviment literari tan poc rellevant en la història del català del qual van formar part Joan Maragall, Jacint Verdaguer o un tal Aribau (ara que hi caic, potser hem de canviar el nom del seu carrer per ús de diners d’un negrer). El tal Antonio López també va cometre equivocacions tan greus com creure en un arquitecte de Reus, un tal Gaudí, influenciat per un tal Domènech i Montaner. Potser hauríem de pensar a fer caure el que s’ha construït amb diners tacats de sang. Per descomptat, tenim una gran sort de poder valorar des de la distància l’escassa contribució del Marquès de Comillas a la ciutat de Barcelona i poder alliberar-nos de la seva ombra.

Una altra cosa molt diferent és la manipulació que fan els tabarnesos de l’heroi Rafael Casanovas. Ell va ser astut i va evadir el setge de la ciutat de Barcelona fent-se passar per mort i disfressant-se de monjo. Es va quedar a Sant Boi, ja que llavors anar a Brussel·les era més difícil que ara.

¿Ens hem tornat bojos o és que han posat alguna cosa a l’aigua de Barcelona en la brillant privatització que ens costarà un ronyó (i no perquè l’aigua porti massa minerals)? Tenim una ciutat que s’admira mirant-se al mirall, però amb una decadència que fa temps que ha començat amb procés o sense. El món no es para a mirar-se el melic i nosaltres fa temps que estem jugant amb la gelosia.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Se’ns en van les empreses, fuig el talent i no fem més que perdre oportunitats. Això sí, per símbols que no quedi. Banderes, llaços, cassoles, ofrenes, manifestacions, plantades… ¿No ens adonem que estem minant el nostre primer actiu, ser atractius? Sembla que menyspreem els 500 milions del Mobile, que ens atipin els turistes. No volem creuers, preferim un càmping que el Four seasons… Tant simbolisme, tant populisme està minant dia a dia una ciutat amb una marca que està (¿estava?) per sobre de la marca Catalunya i de la marca Espanya. O ens despertem o desapareixem.

Som lliures de carregar-nos el que tenim, però siguem conscients del que fem. Plorar per la pèrdua no servirà de res i, a més, ens ho haurem merescut.