El conflicte català
El procés feminista
El moviment independentista dels últims lustres no s'ha caracteritzat per visibilitzar les dones
zentauroepp42361793 huelga feminista180305185059
El 8 de març l’anomenat Govern de Catalunya a Brussel·les va publicar una declaració per subscriure el manifest del Dia Internacional de les Dones i utilitzar l’ocasió per llançar una altra càrrega contra l’Estat espanyol, que al seu dia certament va impugnar la llei d’igualtat efectiva entre homes i dones aprovada pel Parlament. «És també per la igualtat efectiva de les dones», acaba la declaració, «que construïm república».
La casualitat –o no– va voler que just l’endemà es conegués la sucosa conversa entre Lluís Salvadó i l’alcalde de Sant Carles de la Ràpita. En lloc de lamentar-se una vegada més de les consideracions de Salvadó, la coincidència de la seva pífia amb la declaració brussel·lesa dona peu a fer una reflexió més general. ¿Com se situa el procés respecte a la lluita feminista? ¿Respecte a les dones en general?
Més enllà de líders fallides –per raons òbviament diferents– com Muriel Casals o Carme Forcadell, el moviment independentista dels últims lustres no s’ha caracteritzat per visibilitzar especialment les dones. En un llunyà 2008 vaig tenir ocasió de publicar un reportatge sobre l’auge de la literatura independentista. Entre 32 llibres ressenyats hi havia autors molt diversos, des d’un consagrat Carod-Rovira que profetitzava un referèndum per al 2014 fins a un desconegut Carles Viñas que descobria la influència de l’independentisme en el rock català, però ni una sola dona. El 2012 una nova fornada de llibres independentistes va donar un resultat semblant: l’única presència femenina es reduïa a les 11 dones entrevistades en un volum col·lectiu en el qual el nombre d’homes s’elevava a 49.
Si ens posem a furgar en la història del procés oficial iniciat aquell mateix any 2012, els resultats no són precisament esperançadors. Al Consell Assessor per a la Transició Nacional d’Artur Mas només tres dels seus 15 membres eren dones. I als informes d’aquest Consell no n’hi ha cap que versi sobre «la igualtat efectiva de les dones». Per un altre costat, els Governs de Mas mai van ser paritaris (3 conselleres de 13), i encara que després Puigdemont va vorejar la paritat amb les seves 5 conselleres va fracassar rotundament en el sottogoverno (una sola secretària general i en un dels departaments més feminitzats com és Ensenyament). I així fins a arribar a la constitució del Parlament el 17 de gener, quan els partidaris de materialitzar la república van eliminar qualsevol indici de paritat consentint la constitució d’una Mesa formada per 6 homes i una solitària dona.
Davant aquest panorama, i tornant a Salvadó, és inevitable que a un li entrin els dubtes: ¿els mateixos polítics que amenacen de seleccionar ministres en funció de la mida dels seus pectorals –o que no destitueixen fulminantment els que ho fan– són els més qualificats per coadjuvar a la igualtat efectiva de les dones?
