El dilema de l'independentisme: enrocar-se o ser valents

La situació política catalana ha entrat en una nova fase. Davant l’absència voluntària de la política, el poder judicial, encarnat en el jutge Pablo Llarena, s’ha erigit en el principal actor de la part estatal. El problema és que als jutges els deixen fer política sense ser polítics. És la decisió que ha pres Mariano Rajoy: deixar la política en mans del poder judicial. No és nou. El PP ho ha anat fent des de la discussió sobre l’Estatut, quan va decidir guanyar als tribunals (en aquell cas al Constitucional) el que no podia guanyar al Congrés. Temps hi haurà en el futur per lamentar-se’n.

L’actuació de Llarena ha tornat a posar pressió a l’escenari polític i ha modificat l’equilibri dins del bloc de l’independentisme. Des de la campanya per a les eleccions del 21-D, a l’interior de l’independentisme s’han anat dibuixant dues vies, una, pragmàtica, que apostava per superar la fase d’enroc en què viu el país des de les eleccions del 2015, i l’altra, intransigent, que vol mantenir la tensió política, a l’espera que aquesta tensió garanteixi a l’independentisme la majoria que fins ara no ha aconseguit, malgrat les diverses iniciatives (9-N, 27-S, 1-O).

    

Des de febrer semblava que la balança de l'independentisme s'inclinava de part dels pragmàtics, però l'empresonament dels líders del procés ha provocat un canvi sobtat a favor de les posicions intransigents, que haurien vist confirmada la seva crítica cap a la forma com s’ha plantejat el plet català fins al moment. Fins i tot han pres força, afortunadament testimonial, les veus que reclamen acabar amb la via pacífica en favor d’una acció més contundent («s’han acabat els somriures»).

Ahir al Parlament es va veure la força recuperada dels intransigents. En aquests moments, l’independentisme està en una cruïlla decisiva. Ha de decidir si dona per acabada l’estratègia que ha portat fins ara o si la manté, o fins i tot li dona una nova empenta, passant 

de la desobediència simbòlica a l’efectiva.

L’acte més patriòtic

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Pot intentar aprofitar l’actual situació per tornar a intentar guanyar el 50,1% del vot, apostant (com ha anat fent des del llunyà 9-N) per l’abducció dels comuns en «un front per la democràcia» que segueixi tenint la independència com a objectiu final. Sabem fins on ens porta això, perquè s’ha provat amb insistència: estancament, reforçament de les posicions extremes, i enfortiment del bloc intransigent de l’Estat, amb el correlat de la impossible confecció d’una majoria reformista.

O pot intentar una cosa nova, la via que alguns dins de l’independentisme apunten: acabar amb l’excepcionalitat, recuperar l’autogovern, intentar compondre un consens realment transversal, amb una agenda que tingui com a primer objectiu recosir un país que corre un risc real d’esquinçar-se. No seria una renuncia ni una rendició. Possiblement és l’acte més patriòtic que es pot fer ara.