Xile: final d'un cicle

«Necessitem constatar que existeix una crisi de confiança, que és real, que és important, que reflecteix coses de fons, que no és un capritx frívol, una enrabiada adolescent, una conspiració mediàtica ni un descontrol de masses ignorants o populistes, com alguns sectors empresarials i conservadors repeteixen en forma desqualificatòria una vegada i una altra». Qui reflexiona així és Ricardo Lagos, potser el president de Xile més ben valorat des de la recuperació de la democràcia el 1990. Al seu llibre En vez del pesimismo. Una mirada estratégica de Chile al 2040, Lagos raona sobre la crisi de confiança dels ciutadans en les seves institucions, la necessitat de fer canvis i de «repensar el que s’ha fet». Ho va escriure el 2016, però no li han fet cas.

La coalició de centreesquerra Nova Majoria, hereva de la Concertació de Partits per la Democràcia, va perdre les presidencials en segona volta el 17 de desembre davant el milionari empresari Sebastián Piñera, elegit per segona vegada després del parèntesi del també segon mandat de Michelle Bachelet (2014-2018). Les advertències de l’arribada a Xile d’un nou capítol de la revolució neoconservadora que travessa Amèrica Llatina de nord a sud no van servir perquè es produís un canvi de rumb que evités l’èxit d’una part dels sectors més reaccionaris i nostàlgics. Pocs haurien pogut imaginar-se un escenari a Xile com l’actual. 

S’han complert quatre anys d’una imatge que va recórrer el món. L’11 de març del 2014, a la seu del poder legislatiu a Valparaíso, dues dones van protagonitzar una cerimònia amb una evident càrrega simbòlica i emocional. Michelle Bachelet, filla del general que va pagar amb la seva vida la fidelitat al president Salvador Allende davant el cop de l’11 de setembre del 1973, rebia la banda presidencial precisament de mans d’Isabel Allende Bussi. Dues dones, filles de dues víctimes molt rellevants de la conspiració civicomilitar, ocupaven les dues responsabilitats institucionals més altes de Xile. Un enorme contrast, en tots els sentits, amb la imatge de la presa de possessió del magnat Piñera. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi ha moltes causes de la notable pèrdua de suport popular als partits polítics democràtics que han pilotat les principals transformacions des del final de la dictadura. Però totes aquestes raons conflueixen en una causa principal que es pot resumir en l’evident allunyament dels quadros dirigents respecte d’una ciutadania que mostra, una vegada més, el seu rebuig a actituds elitistes molt distanciades de les justes demandes socials d’una majoria que se sent, avui, profundament decebuda. 

El desafiament és enorme després de la derrota. Podria semblar que tot està per fer. La realitat mostra l’esgotament, la descomposició de la fórmula unitària de la Concertació i la posterior Nova Majoria, després de 14 anys de govern. Sempre que passen aquest tipus de situacions s’imposen la reflexió, l’autocrítica i la imprescindible reparació dels errors amb fets. Xile es disposa a viure un final de cicle polític, amb la complexitat de la creixent incertesa del futur.