Hi ha memòries que obliden

Les exposicions com els museus poden ser un viatge al passat o un portar el passat al present, que no és el mateix. Un exemple del primer cas és el Museu de la Memòria de Santiago de Xile. El visitant és introduït en un temps passat que l’absorbeix certament però que poc o res té a veure amb el present. El seu lema és Hi havia una vegada. Tot al contrari de qui s’endinsi a la Casa de la Memòria de Medellín (Colòmbia). El passat hi és viu. La vida de la ciutat està vinculada al passat violent que va tenir lloc en aquell mateix espai. Es convida el visitant a prendre la paraula i a explicar com ho va viure i com aquell passat ha tacat la seva biografia.

Madrid ha sigut escollida per a una monumental exposició, Auschwitz, que es passejarà per 13 ciutats europees i americanes i ens hem de preguntar si és un viatge al passat o una interrogació al present. Cal dir que és una potent mostra del que va ser la barbàrie nazi, molt ben explicada i il·lustrada. El visitant surt de l’exposició com Don Quixot de la cova de Montesinos. L’home es va pensar que hi havia passat diverses jornades quan en realitat, com bé li recorda Sancho, només va ser una mica més d’una hora, menys que el temps que es triga a fer el recorregut per les sales de l’exposició. Se surt efectivament aclaparat perquè no es visita aquest passat com qui va a un parc temàtic. Aquí es fa una experiència. Una pel·lícula com 'La llista de Schindler', de Steven Spielberg, impressiona certament. Les imatges del film ens envaeixen sense que poc o res hi puguem fer a canvi.

Extermini en la culta Europa

Aquí és diferent: el recorregut és com una pluja fina que ens va mullant en un diàleg interior insubstituïble que ens obliga a preguntar-nos com va ser possible que a la culta Europa tingués lloc una barbàrie tan grossa. Gairebé un milió de jueus van ser exterminats a Auschwitz. En aquesta fàbrica de mort hi havia dies que es van assassinar 12.000 deportats. A l’exposició les impressions es metabolitzen en experiència.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Al final del recorregut imatges de supervivents conviden a aturar-nos un moment per recollir el seu missatge testimonial: que no oblidem. El preu de la visita no són els euros del bitllet de l’entrada sinó el deure de memòria. Ara bé, si una cosa ha quedat clara en la ingent reflexió mundial que ha desencadenat aquest esdeveniment que en diem Auschwitz és que el deure de memòria no s’esgota en el record de les víctimes sinó que s’allarga en l’obligació de repensar el nostre temps tenint en compte la barbàrie que vam cometre. Això afecta, de ple, Europa, teatre de la catàstrofe.

No es pot pronunciar el nom d’Auschwitz sense pensar en una altra Europa. I, en això, l’exposició de Madrid és muda. El nacionalsocialisme va portar a l’extrem ideals identitaris basats en la terra i en la sang, àmpliament compartits. La memòria d’Auschwitz comporta, com no es cansava de repetir Jorge Semprún, convertir Europa en un espai transnacional construït des de la raó i la llibertat i no des dels quatre genets de l’apocalipsi que l’havien conduït a la destrucció (la sang, la terra, la religió i la llengua). D’aquesta Europa no n’hi ha cap notícia a l’exposició.