'José Franquistán'

Fa cosa d’un any i escaig vam anar a veure José Sacristán. 'Muñeca de porcelana'. Una cosa semblant. Barcelona estava empaperada de cartells que asseguraven que Sacristán apareixeria a l’escenari. Suspicaços, vam comprar les entrades per asseure’ns una hora i mitja amb l’esperança que allò no fos una estafa piramidal. Però Sacristán va aparèixer. Interpretava un banquer maligne. La seva veu es va encastar a l’última fila com un tràiler de nou eixos. Nosaltres, que no vam tenir el privilegi d’assistir al Wembley de Queen al 86, que per ganduls no vam arribar ni a veure l’últim concert de Los Suaves, estàvem veient José Sacristán.

Pertany a una raça en extinció, la dels actors que van llaurar la seva carrera a l’erm cinematogràfic de la dictadura i van xipollejar en la vulgaritat hiperbòlica del destape sense perdre el talent ni les ganes de treballar. Comparats amb els pijos de Hollywood, les delicadeses de Sundance i les gases exclusives de Cannes, aquests paios eren lumpen proletariat. Sacristán és a més a més un home cultíssim i un esquerrà de coherència marmòria. Als seus 80 anys no té por de ningú i no es talla ni un pèl. Cada vegada que un periodista li posa un micròfon al davant deixa anar allò que molts no s’atreveixen a dir. Les seves crítiques a l’esquerra actual sempre couen. I salten els rosegaaltars per prendre-li el seu carnet.

 

   Aquests dies, un parell d’entrevistes (més aviat un parell de titulars) han col·locat Sacristán a la peanya dels odis de la xarxa. Ha dit en un mitjà que els membres del Govern català no són presos polítics com els de Franco, i en un altre diari ha criticat als podemistes la seva histèria lingüística, la seva pesada i contraproduent guerra cultural. Diversos extremistes de cada barri s’han llançat contra ell i l’han acusat de pollavieja, de fatxa, de señoro i de traïdor.

Escoltar i prendre apunts

Segons m’han dit, encara que això no ho he pogut confirmar, algun amb talent per a la cridòria l’ha rebatejat a la ràdio com a José Franquistán. Res de nou ni inesperat. Tan lleugers els insults com els elogis dels defensors.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però convé aprofitar l’episodi per recordar als que es deleixen amb la indignació que Sacristán parla amb l’acritud de qui ha vist suïcidar-se l’esquerra espanyola una vegada i una altra. Farien més ben fet els meus congèneres adàmics d’escoltar amb atenció el que diu i prendre apunts, en lloc de perdre el cul per esmenar-li la plana a canvi d’uns quants retuits.

Sacristán no és massa vell per entendre el món, sinó que sap on condueix la fanàtica creença que es pot reinventar l’home. L’home és el mateix des que Sacristán anava en bolquers. I ell ha encarnat suficients personatges per distingir Hamlet d’un fantotxe.