Atrevir-se a acordar

Han tornat. Cada vegada que es requereix entesa, apareixen els intolerants. Cada vegada que es demana la paraula, s’esgrimeix l’amenaça. Cada vegada que es busquen solucions, apareixen les agressions. Però si una cosa tenim apresa, dolorosament apresa, en el socialisme basc és que contra la por tan sols queda exercir i construir llibertat, resistir per construir, i parlar quan et volen fer callar. Per això fem costat a la valentia del socialisme català que, enmig de tant soroll, se segueix atrevint a dir que el que Catalunya necessita és un acord polític que assumeixi la pluralitat del país.

Perquè és hora que d’una vegada torni la política. És hora que tots els que es van presentar a unes eleccions fa tres mesos demostrin que saben que a cap els ciutadans li van conferir la capacitat d’imposar el seu model de país i societat. Que els desafiaments i els maximalismes partidistes estan jugant-se amb els drets de la ciutadania, amb la seva prosperitat, amb la convivència. Que és imprescindible que s’alcin veus, com la de Miquel Iceta, per reivindicar la possibilitat d’acordar sense haver de renunciar a les teves idees, a la teva manera de sentir la teva ciutat ni el teu país. 

    

Les pàtries no es poden sobreposar als ciutadans. El desafiament no serveix per atendre la gent a l’ambulatori, ni aconsegueix mestres a les escoles, ni protegeix el que ho passa pitjor. Els problemes socials, els reptes de futur, no els arreglen ni la independència ni la indissoluble unitat de la nació espanyola. S’arreglen amb propostes per regenerar el país, recuperar drets socials i buscar l’acord perquè els catalans segueixin sentint-se còmodes en el projecte comú d’Espanya i Europa. Els nacionalistes sempre mostraran incomoditat, perquè els seus fins últims són altres, però hauran d’entendre que els fins últims d’una part molt respectable no poden prendre’s pel tot i, per descomptat, no poden saltar-se les normes. Es poden canviar, però no saltar.

No abocar-se al precipici

A Euskadi ensva costar massa arribar a aquest punt d’acord. Avui els nacionalistes segueixen reivindicant els seus fins últims. Però des del socialisme hem fet una aposta inequívoca per no abocar-nos als precipicis a què se’ns va voler empènyer fins a l’aniquilació política. No ens vam rendir mai, ni davant l’agressió física, ni davant l’aïllament social. Avui la societat basca, de manera aclaparadora, es mostra escarmentada. I quan se li pregunta pel que avui pateix la ciutadania catalana, fins i tot entre els que se senten independentistes, no es vol reflectir en aquest mirall. Per al PSE-EE és una immensa victòria saber que, després de tot el que ha patit, de tants companys assassinats, tants regidors assenyalats, ha sigut possible fer un país on ningú se senti exclòs per les decisions del seu govern.  

Sí. Exercir el socialisme a Euskadi no ha sigut només una tasca heroica. Ha sigut una tasca de teixir convivència, fins a aconseguir que els únics límits a la llibertat de tots i totes, de nacionalistes i no nacionalistes, són les regles que nosaltres mateixos hem pactat. Ha sigut una tasca en la qual ha calgut córrer riscos físics i polítics. Ha sigut una tasca valenta, perquè el que és valent, el que és arriscat avui és atrevir-se a acordar. Vull per a Catalunya el que vull per a Euskadi. Reivindico la política, l’acord, el consens, la pluralitat i la convivència. Fujo de les banderes que oculten els problemes reals dels ciutadans. I reivindico un projecte compartit amb Catalunya i la resta dels pobles d’Espanya que reconegui la nostra diversitat. Quan la política catalana sembla atrapada entre els que tan sols aixequen dics de contenció i els que es limiten a fer anar les piquetes, es fa més necessària l’enginyeria dels que volen mantenir els ponts entre aquells que senten de forma diferent la seva mateixa terra.

L'últim baluard

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta actitud valenta del PSC, malgrat les pressions, les amenaces i els insults, és la que permet que no col·lapsin tots els camins. Quan al setembre els governants independentistes van dinamitar l’autogovern i van abdicar de les seves responsabilitats, els alcaldes i els regidors socialistes van ser l’últim baluard dels ciutadans i funcionaris als seus ajuntaments.

I l’experiència basca ens ensenya que la resistència des de cada racó, cada ajuntament, cada casa del poble, va ser el fonament imprescindible per conquistar la llibertat. La pròpia i la del conjunt d’una societat. Era diversa abans, ho segueix sent ara. La diferència rau a saber reconèixer-ho i aprendre a pactar.