El nòvio

Puc arribar a entendre –apurant molt la capacitat d’entendre– que la ministra de Defensa assisteixi a un acte religiós en el qual intervé un destacament de l’Exèrcit de Terra. No hauria de ser, perquè una part de l’Administració de l’Estat no hauria d’intervenir mai en un acte així, però, mira. En aquesta extrema comprensió també incloc el ministre d’Interior, que té responsabilitat sobre cossos armats. Però ¿el de Justícia? ¿El de Cultura? Van a la processó del Cristo de la Buena Muerte i hi canten, a més a més, l’himne de la Legió. ¿No podia anar a escoltar –no dic cantar, perquè això són paraules majors– la Passió segons Sant Mateu, de Bach, o l’Stabat Mater, o algun concert de gregorià? No. Va cantar, com a ministre de Cultura (i tots els altres també) 'El novio de la muerte'.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A veure. Aquesta cançó –que va néixer en un cabaret, cantada per Lola Montes Lola Montes– és una bestiesa colossal. Més enllà de l’arravatament patriòtic amb què es canta, narra la història d’un noi a qui sembla que se li ha mort la promesa i aleshores decideix anar amb una altra dona, una nova promesa: ni més ni menys que la Mort. 

Ho diu en una carta (reclama un lloc al cel per anar a buscar la difunta) que troben els seus companys quan ell «riega con su sangre la tierra ardiente». Vaja, és la carta d’un suïcida. Això canta amb entusiasme el ministre de Cultura. Molt bonic, molt encertat, molt pedagògic, senyor Méndez de Vigo.