Precarietat a domicili

Me’l trobo al portal, truca a un pis, li obren la porta i deixa la bici aparcada a dins. Li cedeixo el pas a l’ascensor. Tots tres, ell, la seva enorme motxilla i jo, no hi cabem. Té pressa, va xop, plou i s’ha mullat. Em demana que mentre espero l’ascensor li vigili la bici i així ho faig. És una manera de compensar la mala consciència que em genera ser usuària, cada vegada més, d’aquestes plataformes digitals de missatgeria ràpida que tothom sap que no ofereixen bones condicions de feina als seus treballadors.

Aquests missatgers m’han salvat moltes vegades. M’han comprat i portat llibres en menys de 20 minuts, claus i carregadors de mòbil oblidats, menjar i productes de farmàcia i perfumeria que en aquell moment semblava imprescindible tenir. M’he acostumat a veure les seves enormes motxilles grogues. En bici, metro o moto. Són esclaus del GPS, saben que el client segueix ansiós el seu recorregut. Se’ls pot trobar esperant comandes a les portes de bars i restaurants o en zones estratègiques. Les condicions de feina dels repartidors són dures i quan més dures són, més feina tenen. La demanda va en funció de la mandra col·lectiva.

 

M’he adonat que he desenvolupat un sisè sentit per preveure quan els veuré al carrer. He elaborat un pseudoestudi de camp. Les hores punta són els diumenges a la nit quan, després d’un cap de setmana fora de casa, la nevera està buida. També en dies de partit de futbol i sobretot quan plou o fa fred. Com menys ve de gust sortir, més han de sortir ells. Aquesta setmana llegia un tuit d’algú que mostrava la contradicció de veure una noia amb una gran motxilla plena de menjar preparat corrent pels passadissos del metro mentre el destinatari estava al sofà, esperant el sopar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquest servei de repartidors s’ha creat per augmentar la nostra comoditat, complir els nostres desitjos i suplir la nostra falta de memò-ria. Per seguir vivint sense planificar res. Si m’oblido d’alguna cosa, només hauré de fer lliscar el dit pel mòbil i sempre hi haurà algú que m’ho portarà en un temps rècord. Ara i sense esforç, aquesta és la raó de ser d’aquests negocis i aquesta és cada vegada més la nostra màxima de vida.

M’agrada que hi hagi serveis com Glovo o Deliveroo, que hi hagi botigues obertes fins tard, que cada vegada es puguin fer més coses sense demanar cita prèvia i anul·lar reserves d’hotel sense cost i amb només un clic. Però aquestes facilitats no poden ser barates. Són serveis per a rics però en versió low cost. Massa low cost. Aquestes apps de repartidors, un altre cas de dubtosa economia col·laborativa, serien idíl·liques si els sous superessin els 600 euros i si els treballadors no haguessin d’assumir els autònoms, ni el cost del transport ni l’evident risc de patir accidents. Estic disposada a pagar més per no haver d’aixecar el cul del sofà, però sobretot per evitar la mala consciència que em provoca contribuir a un servei que, segons els seus treballadors, els explota. En definitiva, pagar més per evitar que les noves comoditats siguin les noves precarietats.