AL COMPTAT
Endevinin qui acabarà pagant el Castor
El més habitual en aquest sistema és que els plats no els paguin els pocs que els trenquen sinó els molts que ni tan sols els han usat
Era qüestió de temps. ¿Potser algú pensava que els bancs s’oblidarien o perdonarien a l’Estat els 1.350 milions d’euros que van aportar per compensar la societat que explotava el magatzem Castor, controlada per l’ACS de Florentino Pérez, i que va deixar d’operar després de causar nombrosos terratrèmols?
Tenen les seves raons. I les defensen. Van posar diners per treure d’una dificultat comptable l’Executiu (evitar generar dèficit) en el marc d’aquella espècie de capitalisme d’amiguets o liberalisme de treure i posar que caracteritza una part de les companyies de l’Ibex 35. En tot cas, quan prestes ho fas perquè esperes o aspires que et tornin els diners. I, a més a més, amb interessos, pel temps que deixes de tenir-los perquè els disfruti un tercer. És la base del negoci bancari. En aquest cas, el 4,27% a 30 anys, recuperat cullerada a cullerada a través de la factura de més de set milions d’usuaris del gas.
Però la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), després que el Tribunal Constitucional qüestionés la indemnització –o, més ben dit, l’instrument legal amb què aquesta es va aprovar–, va deixar de liquidar al Banco Santander, CaixaBank i Bankia els 6,7 milions mensuals que els corresponien pels drets de cobrament (80,4 milions d’euros a l’any) que se’ls van adjudicar. I ja han cobrat uns 150 milions des del 2016 que, en teoria, l’Estat els hauria de reclamar.
En fi, un galimaties que reflecteix com se solen fer les coses en aquest país i que es plasma en la privatització dels beneficis i la col·lectivització de les pèrdues.
Però arribats al punt actual, amb la reclamació dels bancs sobre la taula i un beneficiari de la indemnització que ha quedat al marge, tan important com saber de quina manera es resol l’embolic –un aspecte fonamental–, és també que es faci de forma transparent.
La banca diu que està disposada a negociar i facilitar el pagament dels 1.350 milions a terminis, sigui a través del rebut, com es va establir al seu dia, o a través dels Pressupostos, que es nodreixen dels impostos que tots (o gairebé tots) paguem.
Notícies relacionades
El que pot semblar una solució més suportable no ho és tant perquè s’assemblaria molt a la situació anterior: els bancs es garantirien uns suculents ingressos periòdics i el compte final no són 1.350 milions sinó més de 4.700 milions per l’acumulació d’interessos durant 30 anys. El més habitual, fins que algú trenqui aquest cercle viciós, és que els plats no els paguin els pocs que els trenquen, sinó els molts que ni tan sols els han usat. I, vistos els antecedents de les autopistes o els bancs en fallida, ¿a veure si endevinen de qui es tracta?
