La crisi de la vivenda
Se'n va
Si el lloguer tampoc és una alternativa, només queda que una part cada vegada més àmplia de la població es vegi obligada a deixar la seva ciutat accelerant processos de gentrificació
fcasals36939161 barcelona 19 01 2017 pisos locales alquiler y venta en el e170129141558 /
«La Claudia es queda». No, la Claudia no és la doppelganger femenina de Neymar, ni qui portava aquella pancarta era Piqué. La Claudia és una àvia que pel que es veu perd la vivenda segons una protesta que un col·lectiu social realitzava a prop d’on visc. Mentre els pensionistes protesten per la pèrdua de poder adquisitiu que han experimentat les pensions i els joves que han entrat en el mercat laboral després de l’esclat de la crisi financera han vist com els seus salaris inicials són netament inferiors als de fa una dècada, el preu de la vivenda, després d’alguns anys d’ajust, es troba en una fase clarament alcista.
És veritat que la taxa de creixement d’aquests preus és moderada (4%-5%), però aquest comportament dista de ser homogeni. Mentre els municipis que estan lluny de les àrees metropolitanes observen encara creixements de preus nuls o fins i tot negatius, l’índex IMIE per a les grans capitals apunta a una taxa de creixement el 2017 del 7,5%, mentre que l’índex Tecnocasa l’eleva a l’11,15%.
Aquests creixements en les grans capitals no són nous. Si bé el 2015 les taxes de creixement eren moderades i el lideratge corresponia només a Barcelona, actualment aquest comportament alcista s’ha generalitzat a la pràctica totalitat de les grans ciutats. Les cinc principals ciutats espanyoles (Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Saragossa) experimenten taxes de creixement superiors a la inflació, sent aquestes taxes superiors al 10% a Madrid, Barcelona i València. Mals temps per a la compra, amb sous i pensions congelades i preus a l’alça. De fet, segons el Banc d’Espanya, l’esforç que significa la compra d’una vivenda en relació amb la renda de la llar ha crescut en un 10% des del 2015 (i gairebé el doble a Madrid i Barcelona). I mentre ni salaris ni pensions tenen expectatives de millora, no s’augura un final a la fase alcista en el preu de la vivenda per l’escassetat de sòl urbà i per una demanda que es mantindrà ja que la rendibilitat de la vivenda continua per sobre de la de qualsevol actiu alternatiu.
Suposo que deuen pensar: «Sempre ens quedarà el lloguer». Per als més joves, és l’única alternativa. Però les tensions en els preus en el mercat de la propietat s’han traslladat a un mercat de lloguer amb una oferta encara escassa d’acord amb els estàndards europeus (ridícula en termes de lloguer social) i una demanda creixent. De fet, un dels motius més importants per comprar vivendes és la rendibilitat del lloguer que supera el 7% en les grans ciutats (amb pics al voltant del 10% en zones turístiques).
Notícies relacionades
Si el lloguer tampoc és una alternativa, només queda que una part cada vegada més àmplia de la població es vegi obligada a deixar la seva ciutat accelerant processos de gentrificació. Així mateix, s’està consolidant un fenomen d’infravivenda en persones amb salaris o pensions precàries que no poden permetre’s una vivenda digna i que es resisteixen a instal·lar-se fora de la ciutat. És una pena, penso, però en aquest escenari, «la Claudia se’n va».
