Facebook, mugrons i periodisme
Potser no s'hauria de deixar en mans de la xarxa social el criteri de què és 'fake news'
zentauroepp42867355 facebook zuckerberg180410160314 /
Un s’imagina Aaron Sorkin maquinant els veloços diàlegs amb els quals aixecar la segona part de La red social, que bé es podria subtitular Com Facebook va deixar de ser simpàtic. La realitat ha brindat a Sorkin una magnífica i cinematogràfica escena: tota una declaració de Mark Zuckerberg davant el Congrés, un dels rituals més reconeixibles de la democràcia nord-americana. Per molt que en el seu discurs davant els congressistes Zuckerberg intentés transmetre la idea que Facebook és una companyia «idealista i optimista», el cert és que ja ho veu d’aquesta manera poca gent, cortesia del seu voraç delit per les dades alienes que, això sí, els seus usuaris li entreguen alegrement. Però Zuckerberg no va anar al Congrés a parlar de per què algú busca a Google informació sobre hotels a París i al mòbil li apareixen els contactes de Facebook d’amics que han anat de vacances a la ciutat francesa, sinó de com la seva xarxa social és utilitzada per difondre notícies falses i interferir en processos electorals. Zuckerberg es va disculpar, la qual cosa ja és molt. Més del que, per exemple, diverses administracions nord-americanes han fet per interferir en processos electorals en altres països, perdó per la ¿demagògia? O no.
Una línia de codi
Una línia de codiFacebook ja no és simpàtic, com tampoc no ho són Google, Apple ni, en general, totes les empreses que van sorgir d’un garatge o d’una línia de codi teclejada en un dormitori universitari. Són l’stablishment d’aquests temps, i els membres de l’antic (aquells que intentaven influir en eleccions o en la política o en decisions empresarials i mercantils a través de pàgines impreses i de minuts a la televisió) senten una especial alegria a carregar contra ells quan els enganxen in fraganti. Cambridge Analytica és això, la pistola fumejant de com Facebook va ajudar els brexiters a aconseguir la victòria al Regne Unit i Donald Trump a mudar-se a la Casa Blanca. Que la culpa sigui de Facebook i dels russos, al marge de donar un ordre al caos, de dotar-nos d’una explicació a l’impossible, serveix també per tranquil·litzar-nos i per començar a buscar explicacions: si Facebook es comporta, prohibeix les notícies falses, controla el malware i el software que ve de Rússia, una altra Clinton (o similar) ens cantarà en comptes de Trump.
Notícies relacionades
Deixant de banda que tan arriscat és menysvalorar com sobrevalorar la capacitat de les xarxes socials (Twitter també hi és) per posar i treure presidents i guanyar o perdre referèndums (o per convocar consultes considerades il·legals), el debat no hauria d’oblidar els mugrons. O sigui: si donem el poder a Facebook de decidir quines notícies són fakes i quines no ho són, veient com actua per decidir si una fotografia és pornografia o no, no ofereix gaire confiança pensar quin serà el seu criteri periodístic i democràtic. Una cosa és segura: l’stablishment (el d’ara, l’antic, el de sempre) no tindria motius per témer res. Potser caldria començar a pensar en les xarxes no com una finalitat en si mateixa, sinó com una eina i, sobretot, com un mirall.
Eleccions als EUA Mark Zuckerberg Facebook Xarxes socials Estats Units Cambridge Analytica Notícies falses Protecció de dades
