Com una reina

Vaig créixer envoltada de reines. Per un costat hi havia les reines i les princeses dels contes de fades i de les pel·lícules (jo era, i encara soc, molt propensa als somnis i no és exagerat afirmar que he viscut una gran part de la meva vida, una part feliç, important i fèrtil, en els mons de la ficció) i, per un altre, les reines de carn i ossos: la meva mare, la meva àvia, la tata Marisa, Ana María Matute, Ana María Moix i algunes altres dones amb les quals vaig tenir la gran fortuna de criar-me.

Em consta que no soc una excepció; contràriament al que s’acostuma a pensar, abunden les reines i la majoria de nosaltres ens hem criat envoltats de més d’una. 

Totes es comportaven amb la gràcia, la desimboltura, la fluïdesa, la intel·ligència, la humilitat i la dignitat d’una reina. Gràcies a elles, alguns vam aprendre molt aviat en què consisteix l’elegància: generositat, tolerància, imaginació, discreció, sentit de l’humor i cortesia.

Les reines (les de veritat, vull dir, no les que porten corona) saben comportar-se en tot moment. Les reines es preocupen més per llegir llibres que per fer-se retocs d’estètica per intentar ser més boniques o semblar més joves. Perquè és clar, les reines saben (perquè llegeixen) que són immortals i que no necessiten recórrer a coses tan vulgars com el bòtox, que no juguen a la lliga de la bellesa, sinó a la de la transcendència.

També he conegut alguns reis. Solen ser homes amb poc interès pels diners, amb un agut sentit de la justícia i de l’honor i amb una incapacitat absoluta per fer voluntàriament mal als altres. Com elles, passen més temps dedicats a l’estudi o a la lectura que a la caça dels elefants, per dir alguna cosa.

No hi ha prínceps blaus

En canvi, vaig descobrir fa temps que no existeixen els prínceps blaus. Va ser un feliç descobriment, com quan Miranda a La Tempesta de Shakespeare veu per primera vegada un home jove i ben plantat. Fins aquest moment, extraviada en una illa deserta, l’únic home a qui havia conegut era Pròsper, el seu ja gran i savi pare. Els homes de carn i ossos que he trobat al llarg de la meva vida han resultat ser sempre més interessants, més complicats, més estranys, més sensibles i més sexis que tots els prínceps blaus dels contes i de les pel·lícules. Per cert, les princeses blaves tampoc existeixen (gràcies a Déu, la igualtat no ha arribat fins aquí), encara que hi hagi algun despistat buscant-ne infructuosament.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

En fi, que ha sigut una setmana horribilis (com diria l’altra) per a totes les feministes monàrquiques, practicants i convençudes com jo.

Em queda un dubte: ¿existeix un màster per ser reina? ¿El deu tenir Cristina Cifuentes? ¿I la reina Letizia?