¿Hi ha algun pilot a l'avió?

Al setembre es compliran sis anys del tret de sortida  del procés amb la primera manifestació multitudinària per la Diada del 2012. En aquest període, el Govern de Mariano Rajoy ha respost al repte més greu de la democràcia espanyola des del 23-F de 1981 solament amb l’immobilisme polític i el recurs als tribunals. Però, pitjor encara que l’immobilisme i la judicialització d’un problema polític, és la poca habilitat amb què Rajoy i els seus ministres s’han comportat en tots els terrenys en què s’havia de tallar les ales a l’independentisme.

A falta de propostes polítiques, que, de totes maneres, no és clar que poguessin ser acceptades pels impulsors del procés, perquè el diàleg que ofereixen sempre ha sigut de l’estil «referèndum o referèndum», Rajoy ha desistit també de contrarestar el secessionisme tant en el terreny de la diplomàcia exterior com en el de la propaganda interior. De l’intent de convertir un problema polític en judicial en veiem ara els resultats en la resolució de la justícia alemanya sobre l’extradició de Carles Puigdemont. Però l’independentisme comença a guanyar la batalla exterior, sobretot en l’opinió pública, com s’aprecia en els pronunciaments de diversos diputats alemanys, no solament de l’extrema dreta o de l’extrema esquerra, sinó també del partit d’Angela Merkel o de l’SPD.

El fracàs més sonat del procés –la falta de suport a l’estranger– es comença a malmetre per la poca traça del Govern del PP, la diplomàcia del qual ha anat a remolc de la iniciativa exterior, voluntarista però bulliciosa i persistent, de l’independentisme. Les opinions i enfocaments informatius de molts diaris de prestigi i dels seus corresponsals a Espanya en són la millor mostra.

Davant la decisió de la justícia alemanya, al ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, no se li acut cap altra cosa que dir: «Preferiria que ell [jutge alemany] m’expliqués què entén per violència». Primer, no és un jutge, sinó tres. Segon, no s’ha llegit la resolució perquè s’hi pot estar en desacord, però el tribunal s’explica molt bé.

Pel que fa a la propaganda, l’independentisme fa dies que fa referència a una suposada resolució del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides que obligaria a permetre la investidura de Jordi Sànchez. Fins i tot en la carta del president del Parlament, Roger Torrent, al jutge Pablo Llarena s’afirma que el comitè «concedeix al diputat Jordi Sànchez les mesures cautelars sol·licitades mitjançant demanda del 21 de març de 2018». I «exigeix que s’habilitin els mecanismes necessaris perquè el diputat Sànchez pugui sotmetre’s a la investidura».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Referència genèrica

¿Algú del Govern ha sortit a dir que la resolució és un mer avís de registre, que no arriba ni a admissió a tràmit, que un òrgan no judicial no pot adoptar mesures cautelars, que ni s’esmenta la investidura o que el text només fa una referència genèrica a l’exercici dels drets polítics sense prendre una decisió sobre el fons de l’assumpte? ¿Ha de ser l’oposició, alguns juristes o la web Maldito Bulo els que evidenciïn les mentides independentistes? La mol·lície, indiferència, desistiment polític i col·lecció d’ensopegades converteixen en legítima la pregunta: ¿hi ha algun pilot a l’avió del Govern que fixi el rumb o tot es deixa al pilot automàtic i a aquest sentit comú que tant cita Rajoy i que, en el seu cas, és el menys comú dels sentits?