Màsters tinguis i els aprovis

Lletges se li posen les coses a la lideressa de la Puerta del Sol. La picaresca i la gràcia ja no són el que eren.

Per un costat, encara que en accelerada decadència, seguim patint les trampes a la universitat com una cosa acceptada i acceptable. (Auto)manipular l’avaluació dels alumnes suposa un greu atemptat a l’equitat i a la competència –¡ai, aquests liberals!–: s’altera el seu currículum. El manyós guanya; l’aplicat perd.

A més a més, s’ha de ressaltar la parasitació d’algunes institucions universitàries, s’anomenin com s’anomenin, siguin unitats orgàniques o no (facultats, instituts, centres d’investigació...). Efectivament, especialment per part d’algunes comunitats autònomes, però també d’ens estatals, una sèrie de dependències universitàries estan finançades amb una sorprenent i constant generositat, també en aquests temps de penúries.

Ajuntem aquestes dues línies paral·leles i tindrem el màster perfecte. Fer trampes amb dopatge a la universitat, en algunes i, a dins d’algunes, en alguns dels seus centres, no cridava l’atenció. Fins ara.

En aquest context, no era estrany que no aparegués un treball de final de màster (TFM). No obstant, sí que apareixen unes actes que, per falses, no acrediten res, i ningú reconeix haver format part del tribunal de l’avaluació del treball de final de màster. El TFM és un treball personal i autònom que suposa, segons la universitat en qüestió, 24 crèdits, és a dir, 600 hores, és a dir, més de 14 setmanes de treball full time. Calculin amb una jornada laboral completa i, a més a més, en l’alta direcció pública.

Fa tota la pinta d’un frau. Un frau a la universitat, a la societat, a la resta d’estudiants que van pagar els seus bons diners i s’hi van deixar les pestanyes. Alguna experiència tinc en direcció de màsters oficials i propis; puc assegurar que després del TFM, l’última etapa, els alumnes queden exhaustos. Crec que satisfets també.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En el context de la picaresca –terme intraduïble a contextos racionals i meritocràtics– ningú repara en la comissió de delictes. Però de delictes, d’haver-n’hi, n’hi ha. D’entrada, falsedats comeses per funcionari públic en documents públics: pena de 3 a 6 anys de presó, multa de fins a 24 mesos i inhabilitació –pèrdua de la condició de funcionari– d’entre 2 a 6 anys. Són funcionaris, els funcionaris de carrera o no (qualsevol professor ho és) i el personal d’administració i serveis. També, a efectes penals, ho són els diputats, ministres, senadors, consellers, alcaldes... vaja, els polítics que exerceixen càrrecs públics.

I respon amb la mateixa pena qui se serveixi d’aquests documents sabent que són falsos o qui els hagi encarregat. A més a més, la prevaricació per emetre una resolució injusta (el títol) tam-bé segurament estaria en la partida: inhabilitació per a feina o càrrec públic i per a l’exercici del dret de sufragi passiu de 9 a 15 anys. Adeu, doncs, funció o càrrec públics de qualsevol classe. És el que té la corrupció... si t’enxampen.