No és una sort

La veritable essència del PP –aquesta bogeria antidemocràtica i autoritària en la qual vivim– es resumeix en les paraules que, en seu parlamentària (no pas en un programa d’insults tavernaris), el ministre de Justícia va etzibar a Carles Campuzano. «Té molta sort, vostè és molt afortunat, perquè pot venir a aquesta Cambra amb un ofensiu llaç groc». Deixem de banda l’adjectiu. El PP, i molts d’altres, converteixen la política –a tothora– en una trifulga d’insults tavernaris, i tant és el lloc des d’on parlin. Sempre sura l’esperit del hooligan Rafael Hernando, el portaveu al Congrés, va dir que dur el llaç groc «és malastruc per a alguns», en referència a l’eliminació del City de Guardiola. Aquest és el concepte: parlar com si el món fos El Chiringuito de Jugones. Però deixem al marge la mania al groc, i la malastrugança que, per cert, es concentra només en el teatre, i anem al fons de la qüestió. 

Tot un ministre de Justícia considera que exercir la llibertat d’expressió és una sort, un premi afegit, una concessió graciosa. Doncs, no, senyor Català. Resulta que no ho és, que poder anar al Congrés a exigir, a reclamar, a dialogar, a parlar o a expressar unes idees és fruit d’una lluita insistent a favor dels drets democràtics en la qual van morir i van ser empresonats o es van exiliar molts ciutadans. No és una sort. Però vostè es pensa que sí. I això sí que és una ofensa. A la memòria i a la justícia.