Perdre la raó: la Constitució sota foc amic

Els grecs deien que els déus enceguen els que volen perdre. La tradició clàssica de la hybris, traduïble potser per desmesura, ha donat lloc a alguns dels més bonics mites clàssics, on els herois, portats per la cega eufòria del seu poder, es precipiten a la perdició en una successió d’actes temeraris que, invariablement, culmina en el desastre.

30-9-2017: Les forces independentistes han convocat un referèndum d’independència mitjançant l’aprovació, en absoluta soledat i en un escandalós debat parlamentari, d’una llei que confereix a aquest referèndum, al marge de la participació en ell, efectes materialment vinculants. El referèndum del dia 1 d’octubre, després de les decisions judicials i les actuacions policials de les setmanes anteriors, està mancat de cens i de garanties, aspira com a molt a mantenir el suport popular del ja celebrat el 9-N del 2014 limitat a un terç del cens, no té cap suport internacional i, sobretot, planteja immediatament el vertigen de la posterior actuació independentista, sense full de ruta comú, en divisió i sense alternatives. El Govern central va considerar aquest escenari millorable i va decidir intervenir policialment el matí de l’1 d’octubre amb les conseqüències ja conegudes en matèria d’escenificació mediàtica, repressió internacional i reforç de les imputacions de repressió antidemocràtica.

30-10-2017: La proclamació d’independència adoptada el dia 27 no ha portat ni tan sols a arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Per contra, l’activació de l’article 155 de la Constitució ha permès, aquest mateix dia, convocar eleccions immediates, en un context de decepció, frustració, divisió i desorientació independentista. Ningú es resisteix a l’efectiva substitució del Govern de la Generalitat i les previsions del 155 es compleixen sense excepció. Tot apunta a una reconducció de l’independentisme cap a la demanda política en el marc constitucional. El fiscal general de l’Estat decideix en aquest context elevar l’aposta i, per a sorpresa jurídica general, presentar una querella per rebel·lió contra els líders independentistes.

Després de diverses vicissituds processals, el Tribunal Suprem assumeix la instrucció i confirma les actuacions per aquest delicte, repartint amb criteris bastant  discutibles llibertats i presons provisionals. La desorientació i divisió independentista es torna unió i defensa enfront de l’empresonament. El debat sobre el sentit de l’actuació independentista es transforma en omnipresent discussió del fonament de les actuacions judicials. La  ridícula fuga a l’exili es torna defensa enfront dels 30 anys de presó com a màxim; i el president incapaç es converteix en símbol. Les eleccions del 21-D i l’èxit de la llista de Puigdemont en són la conseqüència.

23-3-2018: El candidat independentista a president de la Generalitat ha realitzat un discurs d’absolut respecte al marc constitucional, que no obstant el deixa sense investidura per la negativa de la CUP i la resistència a renunciar al seu escó dels seus dos líders exiliats. L’independentisme es debat entre la tornada a la legalitat, les noves eleccions i la construcció d’aliances alternatives. En aquest context, el Tribunal Suprem, desitjós de contribuir a la millora de la salut constitucional, decideix tancar immediatament la instrucció en curs, comunicar el processament per rebel·lió als reus, dictar presó provisional per al candidat a president entre les dues votacions de la seva investidura i reactivar l’euroordre sobre el president fugat. El resultat: reforç de les posicions més radicals de l’independentisme, tancament de sortides personals per als independentistes moderats i, finalment, deslegitimació internacional de les actuacions judicials espanyoles. L’enèsima resurrecció independentista.

Si aquestes actuacions es deuen a la clàssica hybris, a les menys nobles supèrbia i incompetència o a causes més justificables és irrellevant per al seu resultat. No només els seus protagonistes semblen haver perdut la raó sinó que cadascuna d’elles ens fa perdre algunes raons als que seguim creient en el model constitucional espanyol i la seva defensa. Si la Constitució tingués veu i no fos aconfessional, exclamaria allò de: «¡Senyor, guarda’m dels amics, que dels enemics ja me’n guardo jo!»

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

PS: Un relat similar es podria escriure per a les actuacions independentistes, de les quals no comparteixo els objectius ni les raons i la narració del qual deixo per a qui, des de l’independentisme, hagi de lamentar la seva pròpia desraó.