Brasil, el final d'un idil·li

Queden lluny (emocionalment, però no cronològicament) els temps en què apareixien reportatges als mitjans de comunicació sobre les bondats del gegant llatinoamericà. Llavors el Brasil era el model a seguir per als països emergents. Exemple d’això va ser que Brasil realitzés, en una mica temps, tres gestes que el van impulsar a la fama. La primera, i més divulgada, va ser la consecució de dues nominacions consecutives per realitzar dos grans esdeveniments mediàtics i globals, és a dir, els Mundials de futbol del 2014 i els Jocs del 2016. La segona va ser encadenar 16 anys seguits de creixement amb estabilitat política i econòmica de la mà de dos presidents –Fernando Henrique Cardoso i Luiz Inácio Lula da Silva– amb un perfil totalment diferent, però amb gran capacitat d’establir àmplies aliances polítiques i de projectar el seu lideratge. I la tercera, i sens dubte la més rellevant, va ser la capacitat d’implementar (sobretot per part de l’Administració de Lula) un ambiciós programa de polítiques socials que van treure de la pobresa desenes de milions de persones a les quals se’ls va obrir una via d’ascens social, tant material com simbòlic.

    

No obstant, avui l’idil·li que el món tenia amb el Brasil sembla haver arribat al seu final. El ja fràgil equilibri de creixement econòmic, consens polític i cohesió social fa uns anys que es va desbaratar. Dilma Rousseff va ser víctima d’això fa poc, i ara ho és Lula. No és fàcil explicar per què ha passat, ni les raons per les quals el més carismàtic dels artífexs del miracle brasiler acaba d’entrar a la presó. Amb tot hi ha dues línies argumentals que pretenen explicar aquest episodi. Una és que Lula en els seus anys de govern, i amb el PT hegemònic, va mantenir aliances polítiques amb partits tradicionals atorgant-los favors i prebendes a canvi d’estabilitat governamental. I en la mateixa direcció, l’administració Lula va impulsar polítiques econòmiques hiperpragmàtiques en sintonia amb els interessos de les grans empreses i, a canvi d’això, aquestes van contribuir a greixar les finances del PT i d’algun dels seus quadros.

    

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquestes explicacions són les que es fan valer a esquerra i dreta del PT per sostenir que el judici polític a Lula té una base real. L’altra línia argumental assenyala que enviar Lula a la presó no té res a veure amb la lluita contra la corrupció en un país que té una classe política històricament corrupta. Aquesta visió assenyala que es tracta d’un acte de venjança dels plutòcrates contra l’herència política de Lula i la seva trajectòria personal. És a dir, que no té cap més objectiu que humiliar un treballador i sindicalista que es va atrevir a convertir-se en president a través d’un moviment polític de base i que va arribar al poder gràcies al vot popular, i que si avui hi hagués eleccions tornaria guanyar. Són dues línies que es complementen, però que també generen dissonància cognitiva.